UA-38196275-1

dimarts, 2 de maig de 2017

Lliçons d'Arenys

Una jove alumna em diu "gràcies per tot" i s'acomiada de mi a l'avinguda dels Tarongers de València. Són les onze i mitja de la nit d'un diumenge i hem tornat d'Arenys de Munt, després de viure l'experiència de les IV Jornades Literatura Territori i Educació. A l'avinguda, animada per ser la vespra d'un festiu, hi ha els pares, els amics i els familiars que havien esperat l'arribada de l'autobús. Una imatge vista moltes vegades, sempre bella. Baixem catorze professors i vora cinquanta estudiants. La satisfacció oculta l'esgotament. Recollim les maletes i comença la cerimònia de l'adéu amb aquells amb qui hem compartit el pa i la sal d'una convivència de tres dies. Hi ha poques paraules en els comiats darrers, perquè quasi tot ens ho hem dit ja. Basta només amb una mirada última, amb un somriure al rostre. Són moments d'abraçades ben sentides amb els companys. No hi ha lloc per als formalismes, després del viatge.

Hem tornat a València i els viatgers que arribem som uns altres, uns éssers diferents d'aquells que vam eixir de València el divendres al matí. El viatge ens ha canviat i ajustat la mirada. El magma d'emocions indescriptibles que bombeja el cor supera, en tots els casos, el cansament dels cossos. Cada participant porta a la pell els estigmes de les noves coneixences, les marques del descobriment dels altres, el rastre d'uns llocs que es barregen en el record amb les paraules.


Totes les vivències s'han esdevingut en uns espais ben concrets del Maresme: Arenys de Munt, Arenys de Mar i unes últimes hores a Caldes. A la sala de l'Ajuntament d'Arenys de Munt on han tingut lloc els actes acadèmics se succeïen les paraules i les intervencions. Les ponències dels experts s'alternaven amb les presentacions dels estudiants. I era un goig comprovar la qualitat d'allò que havien preparat els companys d'ací i d'allà. Tothora hi havia a l'abast café i pastes delicioses. En les pauses, la gent departia amigablement. Una salutació. Algú que entrava o eixia. La professora d'Olot que feia tard. Les estudiants que ara arriben de Barcelona. El professor de València que arriba en taxi. La jove d'Elx que el curs passat vingué a Sagunt i, ara que treballa a l'ONCE de Barcelona, no s'ho ha volgut perdre. La porta d'entrada s'obri i es tanca contínuament. Sempre hi ha moviment. Hi ha cua als lavabos de l'entrada.






Llorenç Soldevila obrí amb força la primera ponència, seguida de la de Laura Borràs, que fou presentada pel company Jordi Clopés, que és d'Arenys i que ha estat la gènesi i l'animador de tot aquest encontre. Jordi evocà la primera classe que va tenir amb Laura i ho va fer amb el relat d'un conte escoltat en aquell dia en què alumne i professora es conegueren. I, a la manera de Petrarca, li va dedicar belles paraules a la seua Laura, que van ser recompensades, d'immediat, amb una abraçada molt afectuosa. El deixeble i la mestra. L'etern cicle que sustenta l'educació. I, una vegada més, n'evidenciàvem la lliçó: la llavor que sembrem els mestres un dia o un altre podrà donar fruits. Però això quasi mai ho sabrem.




Entre els moments més destacats de les Jornades vull esmentar el que va protagonitzar Carlos Caballer, mestre de l'escola rural agrupada L'Encantada de Planes (el Comtat). Fa unes setmanes havíem compartit amb ell i els seus alumnes el recorregut llegendari pel barranc de l'Encantada. En tornar, li vaig proposar de venir amb nosaltres a Arenys, per explicar-ne el sentit que tot això té per a un mestre. Quan el matí de dissabte va arribar la seua intervenció va fer emmudir la sala amb les seues paraules senzilles i diàfanes que reivindicaven la capacitat de la literatura per fer emocionar els xiquets. Front la rigidesa dels currículums i de les disposicions administratives el mestre tranquil va reivindicar la capacitat del docent per generar situacions viscudes que connecten amb el territori i amb les veus de la terra. Es va emocionar i ens va fer emocionar. La seua figura tranquil·la i callada ha estat, des d'aleshores, un referent per a tots els participants. Una mena de símbol i de model. En un sentit semblant, però fent referència a un nom reconegut i de gran pes en les lletres i en l'articulisme català va emergir, en l'últim acte, la figura de Josep Maria Espinàs. La darrera sessió del dissabte, quasi fora d'horari, va consistir en l'entrevista del mestre de la geografia literària Llorenç Soldevila al mestre de les entrevistes Josep Maria Espinàs. "Escric sense haver-m'ho proposat, visc sense haver-m'ho proposat i em moriré sense proposar-m'ho. A la sra. Transcendència, no me l'han presentada mai." Quina capacitat la d'Espinàs, als seus noranta anys. Quina clarividència, la de les seues paraules! Quina reivindicació de les coses senzilles, de la fugida de les falses aparences! Quina lliçó la d'Espinàs per a les generacions joves!






La crònica dels moments viscuts és inacabable i no és tampoc aquest el meu propòsit. El recital de poesia de tres poetesses, joves i trencadores. El concert de la banda Masú. El passeig per l'Arenys del poeta Doménec Perramon, una novetat amb arenyecs il·lustrats que aguardaven l'arribada dels visitants en punts emblemàtics. La festa de la cervesa d'Arenys de Mar, on els joves universitaris trobaren l'espai per fer coneixences mútues. I, també, un sopar proper a l'espectacle literari per al professorat: un maridatge de vins i literatura! Al restaurant l'Era i oficiat per una comunicativa actriu, de dicció acurada, Gemma Sangerman, gaudírem de la lectura dramatitzada de textos de Josep Pla i de Mercè Rorodoreda. Tenia al cap els meus alumnes d'enguany, a qui tant hauria agradat i que ara estarien bevent Synera, la cervesa artesana de la fira. Reconec que aquella nit darrera, en aquella capsa de fusta, em vaig emocionar. Molts d'aquells textos havien estat matèria de les meues classes a secundària. Eren una pàtria de paraules que havia compartit amb joves de tantes generacions que les sentia molt properes. Em trobava cansat, sense haver dormit massa durant les últimes nits, i em notava altament sensible. En acabar, mentre sopàvem dempeus, vaig parlar amb l'actriu i després amb Carles Caballer, fins aquell moment en què la ment i el cos digueren prou. A fora plovia i, quan em vaig girar passades les hores, l'espai del sopar i el recitat s'havia convertit en una pista de ball.

Pujant la serra d'Arenys, al parc del Montnegre i el Corredor, travessant rieres i pinedes, endinsant-nos en el bosc, hi ha el mas enorme on hem fet nit els mestres. Oculta sota el seu propi nom, Villa Cortijo, s'amaga una residència immensa on la piuladissa dels ocells ens despertava als matins. Una casa amb més de deu habitacions, composta de llits diversos, que compartíem una trentena de professors. Llàstima que en les dues nits que hi hem estat només hi arribàvem per dormir unes poques hores, esgotats i sense temps per a la tertúlia ni per a cap altra amenitat. Quin desaprofitament de la meravella de l'espai! Els esmorzars comunitaris han estat un dels moments impagables viscuts a la casa. El jove arenyenc Francesc Graupera, professor interí de català, ens duia puntualment cada matí el pa i les coques dolces per al desdejuni i era aleshores que la convivència matinal al voltant d'una taula enorme unia el grup. Villa Cortijo era una presència fantasmal, un lloc fora dels camins coneguts i havíem de pujar-hi, inclòs el conductor de l'autobús, en cotxes particulars, amb cura per no perdre'ns, comandats sempre per l'infatigable i eficaç company Joan Marc. El seny ordenador que ajusta el funcionament de la maquinària.
I, sempre amb presses, empreníem la tornada al poble. El camí era ple de sorpreses. Algun conill podia ser aixafat per les rodes d'algun cotxe. Un ramat d'ovelles sorprenia els passejants que baixaven fent costat el curiós santuari de la Mare de Déu de Lourdes. Algun gos perdut o una moto de trial es podia creuar en el nostre camí matinal de baixada a la vila.
Qun arribàvem, ens trobàvem amb els estudiants que ja havien arribat per a esmorzar. Els joves omplien de vida la sala. La seua curiositat i vitalitat es despertaven davant els nostres ulls.
Intuïem que les seues nits, compartint espais a l'escola sant Martí, eren plenes de vida, dels inevitables remors d'uns joves a qui només pren la son quan el cansament els venç definitivament. Qui dorm, no viu, diu la dita. Fins i tot, atapeït com era el programa, els costava de trobar un moment per accedir a les dutxes del pavelló esportiu proper. I fou en el pati de les mateixes esoles que un grup de veïns del poble ens oferí per dinar dissabte un curiós arròs, més caldós que no sec, barreja de mar i muntanya, que alimentà els estòmacs més castigats.




Ahir diumenge, l'últim dia de les jornades, la pluja eren versos d'Espriu que ens acompanyaven en un itinerari per Arenys, pujant i baixant carrers, un vaivé entre la mar omnipresent i la muntanya mineral. La Sinera d'Espriu es materialitza en un cementeri, de xiprers perfumats per l'aire salat de la mar i aquell cim que du per nom l'àvia Muntala. "Quina petita pàtria / encercla el cementiri. Aquesta mar, Sinera, / turons de pins i vinya, / pols de rials. No estimo / res més, esxcepte l'ombra / viatgera d'un núvol. / El lent record dels dies / que són passats per sempre". L'incansable Llorenç Soldevila, una vegada més, ens comunicà i contagià la passió per la paraula des dels carrers de la infantesa del poeta fins arribar a la seua mateixa tomba. Bufava el vent i, passada la pluja matinal, els núvols eren una amenaça sobre nosaltres. Fou en el punt darrer d'aquest cementeri que arribàrem a viure un moment de màgia indescriptible amb la recitació col·lectiva de l'"He mirat aquesta terra" d'Espriu, escoltat també en la veu cantelluda de Raimon. Fent rotgle, cada vers era un diàleg entre el paisatge que ens circumdava i la nostra memòria personal que arrelava endins de l'ànima i en aquell mateix racó del món.

Després de dinar austerament a l'Ateneu Arenyenc, fem la darrera parada a la Fundació Palau, al cor de Caldes. Abans, Llorenç ens reparteix el llibret de la ruta literària per Caldes d'Estrac i, ja sense temps per a més, ens fa una visita  virtual amb la seues paraules, sempre emotives. Llorenç està content. Ens encoratja. El més gran coneixedor del país literari és davant nostre. El mou el desig de fer conèixer el país a les generacions joves. Arranca els nostres aplaudiments. Ha sabut comunicar. Intuïm la mar propera i les paraules que interpreten el paisatge. De vegades, un poc és molt.


Dins la Fundació, envoltat d'obres d'art, Sergi, un estudiant valencià del màster de secundària recita el Palau  i Fabre més espiritual: "No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis". Perquè, una vegada més, comprenem que la fe es necessària. I, com l'ànima, podem arribar a perdre-la. O, directament, no tenir-la. Els creients en la força de l'educació fem professió de fe en els nostres estudiants, siga quin siga el seu origen i condició, com a transformadors de la societat futura. Com l'energia que el mestre necessita per anar endavant. Fe en l'ara i el demà. Fe en els companys. En aquests alumnes fidels i fidelitzats, pels moments viscuts i compartits.
A l'àrea de servei de l'Hospitalet de l'Infant fem l'última parada. Del superàvit de l'últim dinar el company Antonio compra galetes, dolços i llepolies per als alumnes, un present que reben contents i feliços i que fa emocionar qui n'ha fet el present. Ho diu el poeta llatí Catul: "Da nuces pueris". Cal donar anous als xiquets. Ferrater, de qui el 27 d'abril commemoràrem els cinquanta anys de la seua mort: Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat". Tan fàcil com això: donar anous als xiquets. D'alguna manera, i una vegada més, allò que hem volgut aconseguir en aquestes Jornades d'Arenys de Munt ha estat això, crear i compartir uns moments de felicitat al voltant d'una idea, d'un territori i d'unes paraules.

És per tot plegat que us he de dir, simplement, gràcies. Gràcies, de cor, especialment als companys que heu tingut fe i que ens heu alimentat el foc sagrat de l'entusiasme durant aquests tres últims dies d'abril. 


divendres, 9 de setembre de 2016

Inici de curs

Editorial Bromera, 8 de setembre de 2016
"Inici de curs", Llibre del professor
La ciutat canvia més apressa que el meu cor. Així ho sent, ara que he esdevingut un animal lent. Ara que de tot fa mesos. Perquè ha passat una eternitat des que no escric al blog. I només Baudelaire em deixa compartir la melangia: “Le vieux Paris n’est plus (la forme d’une ville change plus vite, hélas! que le coeur d’un mortel)”.
I és que un curs nou comença. Amb la polseguera de l’edifici assolat del curs passat volant encara pels aires, cal reconstruir l’ànima perquè els nous alumnes, com sempre inconeguts, ja ens reclamen.

divendres, 19 de febrer de 2016

El fil invisible


L’evocació del fil que uneix els afectes de mestre i alumne me la va donar ahir Jordi Brull, que fou alumne durant un parell de cursos a la ciutat de València, ara fa més de vint anys. “Un fil invisible, un fil ocult, ens uneix”, em va dir. I era cert, perquè de les classes en recordava els versos. El Papasseit eternament enamorat, que ha de deixar la ciutat que el distreu de l’amor (“i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo”). El Carner de “La poma escollida”, que retrata la parella que assisteix a la pròpia fi units per l'amor ("Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?"), "El perquè de tot plegat" monzonià o els aforismes fusterians com a consignes perdurables (“La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”, em remarcava per dir-me qua havia estudiat dret però ell tenia una dedicació superior). El xicot del passat és ara un jove  alt i barbut (sense arribar al posat hipster) que exerceix dues professions essencials: la de mestre i la de pare. Té dues filletes amb noms de natura,  la major de cinc anys, (“amb consciència lingüística”, em diu) que no li deixen dormir (a la nit li remou del llit més aviat el plor de la mainada, que no els besos de la parella).

dimarts, 22 de desembre de 2015

Tornar al sud


Aprofitem una reunió acadèmica per obligar-nos a baixar al sud. Perquè sempre, com una consigna permanent, cal anar al sud. Per buscar la llum. Cal anar com un principi ètic. Baixar a Alacant. Alacant, tan del sud, tan popular, tan nostra. Tan a prop de la frontera, tan humana. Cal tornar a Alacant per tornar a algun racó ocult del cor. El sud que sempre ens colpeja perquè ens avisa d’alguna cosa.

dimecres, 9 de setembre de 2015

Bon inici de curs!


Encara no ha acabat l’estiu i, quasi sense voler, ja tenim ací que un nou curs comença. Encara ens retornen pel cervell les ones del curs que acaba i ja ens reclama una nova navegació.  Cal alçar-se. Cal refer-se. Hem de reconstruir-nos per poder presentar-nos sencers davant els nous alumnes, encara inconeguts, sense mostrar cap ferida, transmetent la força d'aquella il·lusió que és la mateixa del primer dia.

dissabte, 29 d’agost de 2015

Os de sèpia


En caure la nit, passejant ahir vora la mar, vaig trobar als meus peus un solitari os de sèpia arrossegat per les ones. De l’estiu ens agrada llegir amb la llum del sol i la brisa marina davant nostre. L'aroma de la sal i de la pinassa barrejats. Escoltar el soroll exasperant de les xitxarres. És temps de pensaments i paraules en passejades solitàries o bé acompanyat. L’os de sèpia trobat durant la passejada d'ahir em convida a cercar un significat a aquest temps. El neguit de les nits, els molestos mosquits que ens assetgen. Em fa alçar la vista per trobar un paisatge limitat per les llums del port, amb Segària i el Montgó al fons. L’eternitat efímera per on transitem. El mur amb vidres esmolats de botella per on ens toca caminar.

divendres, 28 d’agost de 2015

Desolació de la quimera


Les quimeres, tan necessàries per mantenir la il·lusió jove, són fràgils i es poden trencar a trossets com ho fa un espill quan cau a terra. La vida són canvis, portes que obrim i que tanquem. Per esdevenir adults, cal tancar-ne unes per poder obrir-ne d’altres. Del nostre primer any com a mestres ens comprometérem a no ser mai nosaltres qui trencàrem les abundants il·lusions adolescents. Mai seríem assessins de quimeres. Per exemple, mai seríem nosaltres qui duguérem a una aula una cançó que diu coses com “Mai trobaràs el teu príncep blau”. L’experiència ha de ser viscuda i no admet l’explicació. Poc sabíem, ni de joves ni tampoc de més grans, que vindria un temps d’il·lusions arrassades com les nostres pròpies mirades.

dissabte, 27 de juny de 2015

Limoncello entre cavallers

Per celebrar l’estiu que ens naix… Passat sant Joan, aquell professor de secundària sentia que la seua feina havia acabat i era aleshores el moment de retrobar l’altra vida, fins aleshores oculta als afores de l’escola. I, així, la primera celebració consistia en el ritual  de l’adéu als alumnes que mai no havien de tornar, elevant amb ells les copes de la joventut després de l'última passejada compartida per la ciutat tantes vegades evocada.

Ara el joc és un altre, però és també el cicle de la vida allò que ens mou. Ahir la vida era un viatge d’anada i tornada a la ciutat de Tarragona. Un viatge en cotxe per l’A7, que ens puja i baixa, com un corredor familiar, sempre al costat de la mar tan nostra. Un viatge nascut de la feina, que voldríem transmutar en l’impossible: trobar aquella joventut que ens habita i acompanya, perquè, com una mena d’Alacant del nord, “Tarragona rejoveneix” com recorda sàviament Josep Pla. Però ahir, tanmateix, Tarragona em va fer sentir adult.