UA-38196275-1

dimarts, 31 de gener de 2012

Mirada d'alumne

Una mirada. Allò que t’emportes, com un tresor gravat a la retina, de la primera classe on entres per primera vegada en començar el curs. M'heu escrit que el guany del llaurador etern consisteix a collir això només, una sola mirada neta carregada d’interrogants.
Arribes a casa, tens la programació per revisar, les fotocòpies per endreçar, les orles i les llistes per passar a net i, alié al temps, el professor resta pres per una mirada, que ha de descriure en un poema.

Mirada d'alumne


prosigan su vivir interrumpido:
yo vuelvo a mi silencio sin respuestas.
José María VALVERDE


De l’escenari a casa.
Del verb al silenci.
Un dia més comence l'exercici
per escriure dels teus ulls, com sempre.
Entre l'exèrcit foll de mirades
la teua, bassal d'aigües clares.
Del món extrem de taules i cadires
rescabale només el teu esguard seré.

Quasi mai he arribat a una classe per exposar uns continguts i teories i, després, anar-me’n per on he vingut sense alçar pols ni remolí. Un model de classe que hem viscut, quan érem alumnes, en aules universitàries. José María Valverde, el professor de literatura i filosofia, mestre de Gabriel Ferrater, conta aquesta sensació en un sonet. El professor interromp la vida dels alumnes i, acabada la classe, torna al seu món fet de silenci. Resta, segurament només, el record d’una mirada.

Historia de la filosofía

Entro en el aula, empiezo a hablar a un ciento
de caras mal despiertas: por un rato
sobre sus vidas, rígido, desato,
cumpliendo mi deber, el frío viento

del Ser y de la Nada, de la Idea
y la Cosa; la horrible perspectiva
del vértigo que se ha hecho inofensiva,
espectáculo gris, vieja tarea.

Si alguno, casi inquieto, se remueve,
los más sueñan, o apuntan, o hacen ruido.
Pero basta: es la hora ya. De nueve

a diez, vieron el Ser, ese aguafiestas;
prosigan su vivir interrumpido:
yo vuelvo a mi silencio sin respuestas.

divendres, 27 de gener de 2012

El llaurador etern

Algú de vosaltres ha definit la feina del professor com la d’un jardiner. Més bé, podríem parlar del professor com una mena de llaurador, que cada any sembra i té cura d’unes collites, que no sempre té ocasió de veure’n el resultat. Aquesta és la bondat i aquest és el drama. Cada curs els alumnes són nous i cal començar una nova collita. Si a això afegim que moltes vegades la terra on hem de llaurar és una ciutat palermitzada, una Palerm dita València (prenc el referent del poeta i amic Isaïes Minetto), ja tenim una nova dificultat per obtenir bones collites. El poema que ara us presente, parla precisament d’això.


El llaurador etern

Un mestre tendeix a l’eternitat; no pot dir mai quan s’aturarà la seva influència.
Henry ADAMS

Vindran nous estius
per colgar la vostra memòria.
La llavor que fou sembrada
restarà coberta en la terra del pensament.
I si haurà brotat, si la tija és ferma,
si la collita haurà estat bona,
això no ho sabrem quasi mai.
Com un llaurador que sembra
cada curs, que té cura
d’esporgar els sarments
que cerca l’aigua si no és any plovedor,
així em trobe ignorant
del fruit, de la seua rodonor somniada.
El nostre guany imperceptible
cerca brots amb afany perdurable.
No sembràrem per menjar avui.

Per això, quan passat el temps,
tant fa deu com quinze anys,
aquells a qui vaig professar
la fe d’aquestes lliçons
em saluden, trobats a l’improvís,
en una llengua altra
constate, decebut, un fracàs.

Algun hivern haurà semat la llavor,
la grama que ningú no haurà mort,
ocults ceps de canyissos, junça,
companys hostils per florir.
Aquest Palerm de gentilhòmens
no és, certament, la millor llacor
que pot tenir la terra argilosa
on han de crèixer arbres que caminen.
Hi calen llauradors curosos,
séquies amb trestelladors oberts,
una atmosfera respirable,
el temps de les estacions, paciència,
constància, un treball etern.

Per aproximar-vos a la citació que acompanya el text, us adjunte una columna periodística de Martí Domínguez, que no us pot deixar indiferents, relacionada amb la qüestió que hem plantejat.

Divagacions d'Eduardo Alonso    Un professor mai no sap on acaba la seua influència" escrivia Henry Adams. Ho pensava mentre llegia un article d'Eduardo Alonso titulat Divagaciones en el aula (Levante-EMV, 6/XI/04). Eduardo Alonso és professor a l'Institut Benlliure de València, i les seues observacions sobre els estudiants són sàvies i afectuoses, amarades d'una tendra melancolia. Hi traspua un home que lluita cada dia per fer millors els seus alumnes, aquella batalla dura i ingrata que tan bé resumeix Vicent Borràs en Notes finals (una novel·la on s'exposa l'afany del professor per fer de l'estudi un conreu agradable, esperonador, que humanitze). L'any passat Alonso va publicar un altre article divagador, i com tots els seus, àgil i intel·ligent, on concloïa alarmat: "Nuestros bachilleres no leen nada, no estudian nada. Como en la selectividad no se pide literatura, no tienen ni idea de Blasco Ibáñez, de Machado, de Espriu. Bueno, alguno recuerda que don Quijote tenía un escudero sordo, llamado Pancho" (Divagaciones de un rumiante, Levante-EMV, 4/VI/03).    I té raó: els alumnes no lligen. Ho saben i ho reconeixen amb indiferència: llegirien si tingueren temps. O almenys això asseguren. Quan els preguntes per algun autor que els haja colpit es queden en Stephen King o Pérez-Reverte, que posen com a exemples de literats insuperables. Una situació que també advertia l'amic Enric Sòria, en un dels seus articles d'aquest Quadern, on copsava magistralment la realitat de les aules universitàries: "Mire els meus estudiants. M'agraden. Sovint n'aprenc, d'ells, dels seus punts de vista, de les seues aspiracions. Són joves, tenen gràcia i energia. Són espavilats. Van a una facultat de pagament, i la majoria han rebut una educació escolar més o menys privilegiada. I han aprés bé. Fins i tot redacten bé, sense massa faltes. Però no Llegeixen ni les revistes que parlen de la música que els agrada" (EL PAÍS, 171X102).    Però és clar que sempre hi ha excepcions. L'any passat vaig tindre en classe una exalumna d'Eduardo Alonso. Una estudiant excel·lent, amb una formació segura, una cultura incipient, però tot i això molt destacable. Quan vaig repartir l'article del seu antic professor vaig notar en els seus ulls una emoció pregona i sincera. Em va confessar que fou ell qui la va animar a seguir escrivint, i que per això s'havia decidit per la carrera de Comunicació Audiovisual. En les seves paraules vaig descobrir un bri d'orgull, una punta de satisfacció, des d'una timidesa absoluta i una inquieta vacil·Iació del cor. Hi havia gratitud, així com una emocionada alegria de reveure -en la petita fotografia del diari- el seu mestre. L'orgull, el privilegi, d'haver tingut un bon professor. Un bon professor mai no s'oblida, em va suggerir amb un somriure. I és cert. Un bon professor mai no sap on acaba la seua influència. O, per dir-ho així. on poden arribar les seues melancòliques i fructíferes divagacions.El País, 25-11-2004

dimecres, 25 de gener de 2012

Dintre el claustre

Aquell jove que divisà l’esplendor de Súnion, el temple mutilat obert a la llum del nostre Mediterrani, en aquell primer curs del vuitanta-sis no és el mateix que ara escriu des d’un temple blanc damunt la terra assolada de l’horta. Aquestes lliçons que vull compartir amb els seguidors d'aquest "Llibre del professor" són testimonis d’unes mervelles i uns buits viscuts entre aules, corredors i patis.
Súnion durà un curs que valgué per tots els que havien de venir i aquell jove passà la nova temporada escolar, com una mena de professor en pràctiques, retirat a una vila marinera a la vora del Montó, en un fred pis del carrer Pilota, remembrant les més altes vivències, entre l’esplendor i la ruïna. I el destí volgué que la terra interior fóra el seu nou cau per als cursos a venir, l'observatori on aprendria tot allò que encara és fonamental, amb el Benicadell com a guardià mitològic dels actes i la memòria.
Si les revelacions es produïen a l’aula, les reunions claustrals en aquella gran sala de professors (tanatori al capdavall, amb tendur i tot) havien de remoure-li les entranyes. En el revers d’una d’aquelles convocatòries, va escriure uns versos que salve ara de l’oblit, i que us presente acompanyats d’una glossa o comentari, escrit molt de temps després, estranyat d’aquell sentiment d'acarar el jo al grup,  que mai no mor i que he pogut albirar de nou en vosaltres, àngels encara.
Vull encapçalar el text amb una citació procedent d’un sonet de Sol i de dol, de l’estimat poeta J. V. Foix, que morí un 29 gener del 1987 (“Mort JV Foix, seminari de valencià sol i de dol” gosàrem esriure aleshores al tauler principal d’aquell Súnion de la nostra memòria). De vegades, els professors, també podem reconèixer-nos en aquell “macip errabund” enamorat de la Virtut, a qui finalment “plora enganys”.

Dintre el claustre

Com el macip errabund per les aules
J.V. FOIX


Per què el cuc del neguit t’assaltava
en aquelles assemblees professionals?
Què t’impel·lia a escriure versos
darrere el full de la convocatòria?
Quina tensió la del cor jove,
aquell debat entre acceptació i tria!


* * *

Si el quadrat és el grup
i el grup és la convenció,
el cordill i la lligadura;
si el cercle és només
la lluna i l'onada clara;
jo, nadador incert, naufrague
en l'entranya de la forma.
I si camine per les vores
del quadrat, i trobe fredes les parets,
aleshores mossegue cendra i arrape
la pell salvatge que em crema endins.
Quan la paraula no és l'argila ni el foc
i és només l'acer i el fang de claveguera,
és aleshores que sent el cor
com un estrany i busque a l'espill
les aigües clares de l'estany antic.

dimarts, 17 de gener de 2012

Aprofitar





Una lliçó que hem repetit més d’una vegada i que ens ve donada per l'observació i la fugacitat de la pràctica diària és la del combat a la rutina. El gran perill de l’ensenyant és caure en el conformisme, pensar que fer classes és un treball i no una forma concreta de l’amor, que demana dedicació exclusiva i intensa. Com una advertència, el nostre primer curs a l’IES Súnion d’Alacant escoltàvem Sisa traslladant la màxima a la categorització femenina:“Hay mujeres que van al amor como van al trabajo”. Un curs després, a Xàbia, un professor de nom Valdivieso féu un discurs de jubilació basat en la idea del treball com una condemna, parlava del “tripalium”, aquest instrument de tortura de tres pals que ha donat el nom al mot “treball”. Le Goff i Geremek han escrit sucoses pàgines sobre el pas, esdevingut en l’occident medieval, del “lavorare” al “treballar”. “Qui non lavora non fa l’amore” cantava Celentano. Dediquem el poema d’avui a l’alumna que escriu pensant el demà (més i millor), per recordar-li que és el present allò que cal aprofitar. La citació que l’encapçala són uns versos escrits per un professor i científic de Sitges, David Jou, que ha estat catedràtic de física de la UAB.

Aprofitar

Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut
David JOU


Aprofitar, si molt convé, l’ascendent
d'arribar a tantes ànimes.
Aprofitar el ressó de la pròpia veu,
l'estupefacció de sentir-se escoltat.
Aprofitar,
sentir-se estimat
veure els ulls amb els seus ulls.

Aprofitar el foc de l’espasa
contra la freda estructura
contra els tres pals del treball
contra l'engranatge del poder
contra la llei de la misèria,
contra la impostura quotidiana
contra la incomprensió gratuïta.

Com una consigna diària,
aprofitar.

El poema complet de David Jou és un testament enlluernador sobre la feina del professor. Gaudiu-lo:

El professor

Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut,
haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva
i des d'elles haver pogut parlar, argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar,
oblidar-me dels meus límits, de la meva poca gràcia,
de la meva veu monòtona, de mi mateix i tot,
i en un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador
-indigne, ho sé, i obscur- de tantes meravelles!
Que siguin elles
les que em salvin als seus ulls, si cal salvar-me -o no, millor que no,
millor no interposar-me altra vegada entre el foc de veritat
i els ulls que algun instant l'han delejat;
millor l'oblit, la transparència.
La joventut, la saviesa: tan eternes en la seva inaccessible abstracció
i tan belles, ara, ací, en la múltiple i efímera presència
d'aquests ulls distrets, d'aquests badalls -els veig-, d'aquest desinterès
amb què prenen nota del que escric a la pissarra:
ah, quan ho comprenguin algun dia,
quan en vegin la bellesa no en paraules d'algú altre
sinó d'ells, llum dels seus ulls, per fi matèria pròpia,
quina redempció d'aquests instants on ara veuen solament monotonia!

David Jou, L’èxtasi i el càlcul, Columna, Barcelona, 2002


El meu horari

Del vostre tutor, us he demanat allò més íntim: el seu horari. Un horari que conté uns grups, uns cursos, unes classes i tota la resta de dedicacions visibles del seu pas pel centre. En qualsevol professió, l’horari ens determina la vida, almenys la laboral. Com un llaurador, atent als cicles anuals, el professor és un ésser marcat per la roda del temps dels cursos escolars. Perquè allò que, al capdavall, el determina són les cares i ulls, renovats cada curs, amb qui compartirà el seu temps. El poema d’avui parla, precisament, d’això. L’he empeltat a uns versos de Gaspar Jaén, l’estimat poeta d’Elx, dedicats als seus alumnes.



El meu horari

El seu temps és encara
ple de presents diversos, futurs incerts i efímers.

Gaspar JAÉN



Cada curs canviants,
fills del presagi,
de l'incert edifici del demà.
Cada curs uns nous afectes,
una voluntat de mantenir viva
contra els vents i les arrugues,
la innocència que s'encomana i es projecta.

Cada curs el ritual de la criança,
una difícil disciplina de tendreses,
de seduccions pel gest i la paraula.
Lletres de batalla als pupitres,
la fe és en combat,
l'esclat de la creixença.

Agrupaments atzarosos,
anyades eternament joves,
presències inconegudes,
persones, ciutadans futurs.
Als fulls de l’agenda escolar
dibuixe la roda del temps:
amb la vostra vida faig el meu horari.

 
Us deixe, tot seguit, el poema de Gaspar Jaén, extret del seu llibre “El temps present”:

Alacant

Als meus alumnes
a l'Escola Politècnica d'Alacant


Definitivament, un dia no mouràs
més el braç malalt que ara no et deixa dur bé el cotxe.
No sentiràs llavors de cap juny la carícia
sobre el cos d'aquests joves que veus escampats ara
pels jardins i els passeigs de gespa i de llambordes
amb tauler, llapis, goma d'esborrar a les mans:
l'antiga estació de trens de Benalua.

¿Hi haurà cap juny llavors per a ells, dispersats
per un futur que hui és encara d'atzar,
un temps sense memòria? Als bosquets, les xicrandes
deixen caure ses flors de liles i campanes
que cobreixen els cotxes i el terra on hi ha papers
amb esbossats dibuixos, pots de plàstic, ampolles
amb restes de refrescos i d'aigua mineral.

S'inicia el capvespre i el càlid sol ponent
es reflecteix als alts poms de les datileres,
troncs que la brisa gronxa, un cel de colors i ombra.
Inclinats al damunt del tauler de dibuix
passen les hores joves del seu temps, cossos àgils
com la mar i el desig. Visten roba lleugera,
colors vius que s'envolen en l'aire de la tarda.

Per a ells el present no és el pensament,
l'ensomni poderós del temps que et meravella
i enamora. Atents, procuren amb prudència
moure els braços flexibles, mesurar amb traç net
proporció i matèria, representar espais,
acabaments, baranes. El seu temps és encara
ple de presents diversos, futurs incerts i efímers.

Alguns, davant l'error, abandonen l'examen.
Demanen per façanes on fer a l'estiu croquis
i preparar setembre. Fas l'intent d'animar-los
i, agraïts, et somriuen. I obtens, així, el preuat
present del teu temps d'ara. Cauen flors de xicranda

divendres, 13 de gener de 2012

Valor


No sabria quantificar quantes vegades he anat a visitar Enric Valor a sa casa, ben a prop de la finca Roja. La primera en tindria uns vint anys i, estudiant tercer de filologia, anàrem a fer-li una entrevista armats amb una enregistradora que no posàrem en marxa, perquè ell ens la féu arribar més tard escrita en la seua Olivetti, per allò de tindre el control del que volia dir. L’entrevista podeu llegir-la ací:
  • Alberola, M. i Bataller, A. (1985): «Una conversa amb Lluís Guarner, Adolf Pizcueta, Àngel Sànchez Gozalbo, Enric Soler i Godes, i Enric Valor», Llir entre cards, 4, València, Associació Cultural de Filologia, pp. 170-191.
 Quan feia classe a Ontinyent, uns cinc anys més tard, li férem un parell de visites a aquella mateixa casa, perquè uns alumnes d’aleshores s’instal·laren a viure, sense saber ben bé on havien anat a parar, just al pis de dalt. D’una d’aquelles visites, feta com a preàmbul a un viatge literari a Barcelona, amb els alumnes de literatura catalana, guarde alguna imatge, més que juvenil.

Més tard, ja a Campanar, el vaig visitar en un parell d’ocasions més. Tot sol, cara a cara, en una relaxada conversa d’hores. Entrava en una mena de túnel del temps i, en eixir, quasi a les fosques, com una revelació, vaig rebre les paraules sobre l’entusiasme dels filòlegs i gramàtics de la seua generació (Sanchis Guarner, Josep Giner, Carles Salvador, ell mateix), que molts anys després em motivaren l’escriptura dels versos de l'entrada anterior dits “Entusiastes”.

He trobat una dedicatòria escrita en un d’aquells moments, humil però d’autèntic valor personal, que compartisc ací:

dimecres, 11 de gener de 2012

Entusiastes

Segona lliçó: el professor ha de projectar (si és que el té) el seu entusiasme sobre els alumnes. La passió de l’ensenyant per la matèria que imparteix i tot allò que l’envolta és una de les qualitats que pot afavorir i estimular les actituds favorables a l’aprenentatge de les llengües i al seu ús. La paraula “entusiasme” no té bona fama. “Entusiasta” pot confondre’s amb “ingenu”, “babau” o poc madur. Fer-se gran és, en certa forma, perdre aquell rastre d’entusiasme i d’il·lusió que trobem a la jovenesa. Un nit, en acomiadar-me del senyor Enric Valor, a la porta de sa casa, em digué unes paraules definitives per referir-se a la generació d’estudiosos i defensors de la llengua, a la qual ell pertanyia: “nosaltres només érem uns entusiastes de la llengua”. I era cert. Quan el valencià entra a l’escola, el seu ensenyament esdevé una professió (amb fe o sense). El poema que us presente tracta justament aquesta qüestió. Hi reinvidique  per damunt dels problemes i preocupacions que la vida ens depara  l’entusiasme de l’ensenyant (per la nostra llengua i literatura, s’entén) i empre, en la cita prèvia, un fragment de l’original discurs de Dario Fo en l’acte de lliurament del premi Nobel de literatura, dedicat precisament a aquesta qüestió: amb quin propòsit i cap a què projectar vitalitat i entusiasme?

Entusiastes

A che scopo e verso cosa far proiettare vitalità e entusiasmo?
Dario FO


És l’entusiasme una energia
contagiosa, tossuda i eufòrica,
com una sal que exalta l’ànima
i s’endevina pels ulls.
Efervescència incansable
vista en filòlegs innocents,
en savis laboriosos i decidits,
en mestres incitadors obrint
finestres de passió als cervells.
També, en poetes il•luminats,
enduts per l’embriaguesa i el somni,
enèrgics en la lluita i l’optimisme,
esperonant les gents a una vida més alta.
Un bany de jovença, com festa en plaça,
follia del gaudi que rebrolla,
divisa contra el desànim,
una perpètua marxa
per barrancs, colls i cingles.

Com entusiasta de primera volada,
així la imatge vista a l’espill,
així l’aire necessari.
Sóc d’aquesta nissaga,
de gent que plora dels seus ulls,
que somriu amb una sageta al front.
Sóc d’un llinatge humil,
amb flaire de taronges i garrofes,
que cull llicsons i planta faves,
que menja on ho fan mecànics i obrers.

“Érem només uns entusiastes,
uns entusiastes de la llengua”.
Així parlà el mestre assenyat,
gramàtic i rondallaire,
en aquell pis humilíssim
de Martínez Aloy, la Finca Roja prop,
fent-nos comiat des de l’escala
fosca, llòbrega i humida.
A fora, una altra llengua hi era.

Visquem el camí de llum:
un planter d’entusiasmes,
un rigor sense escarafalls,
un tremp de civilitat,
un fratern magisteri,
un bon dia escoltat a la plaça,
un delicat amor per les paraules.




Llibre del professor

La primera lliçó és aquesta: l'alumne necessita el professor, i viceversa. El llibre del professor és un reflex del llibre de l'alumne. El professor no pot fer la feina aïllat del jovent, les unitats didàctiques s'han de posar en pràctica davant un públic que brolla del riu de la joventut. I això un dia rere un altre, mentre ens fem grans.
El meu primer poema d'aquest "Llibre del professor" que ara comence per compartir amb tots vosaltres, mestres en formació, du una cita de Joan Margarit, que parla de mirades que es creuen en el temps i de pissarres, aquest espai on les paraules escrites romanen fins que s'esborren. El poema diu així:

Llibre del professor
Us mantenen units els mots esparsos
que romanen a l'aula. Cada dia
s'esborren les pissarres.
Joan Margarit
Esborre la pissarra i resta la pissarra,
l’alfabet i el romanç, per grafiar els mots,
el jaç, l’arborç i el jonc, amb mà de foc i guix.
Al meu camp llaure unitats i seqüències,
el meu tresor, perduts treballs, prims esborranys:
papers, arxiu dispers, llibretes, dietaris...
D’autoavaluació, neguit i atzar,
de gris relleu escrit, els texts inseparables,
plegats quadern i llibre, alumne i professor.

El poema complet de Joan Margarit, que ha estat molts anys professor d'arquitectura, diu així:

L'alumna
Des dels teus ulls de noia un noi em mira
però cap passió no pot salvar-lo
del temps perdut que ja és la meva vida.
Us mantenen units els mots esparsos
que romanen a l'aula. Cada dia
s'esborren les pissarres. Els seus passos
no es troben amb els teus i no canvia
res aquest foc que, indiferent, apago.
Hi ha tants octubres dels teus ulls als meus.
Sé que et retrobaré a totes les aules.
El temps ha fet inútils les mirades.