UA-38196275-1

dimarts, 17 de gener de 2012

Aprofitar





Una lliçó que hem repetit més d’una vegada i que ens ve donada per l'observació i la fugacitat de la pràctica diària és la del combat a la rutina. El gran perill de l’ensenyant és caure en el conformisme, pensar que fer classes és un treball i no una forma concreta de l’amor, que demana dedicació exclusiva i intensa. Com una advertència, el nostre primer curs a l’IES Súnion d’Alacant escoltàvem Sisa traslladant la màxima a la categorització femenina:“Hay mujeres que van al amor como van al trabajo”. Un curs després, a Xàbia, un professor de nom Valdivieso féu un discurs de jubilació basat en la idea del treball com una condemna, parlava del “tripalium”, aquest instrument de tortura de tres pals que ha donat el nom al mot “treball”. Le Goff i Geremek han escrit sucoses pàgines sobre el pas, esdevingut en l’occident medieval, del “lavorare” al “treballar”. “Qui non lavora non fa l’amore” cantava Celentano. Dediquem el poema d’avui a l’alumna que escriu pensant el demà (més i millor), per recordar-li que és el present allò que cal aprofitar. La citació que l’encapçala són uns versos escrits per un professor i científic de Sitges, David Jou, que ha estat catedràtic de física de la UAB.

Aprofitar

Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut
David JOU


Aprofitar, si molt convé, l’ascendent
d'arribar a tantes ànimes.
Aprofitar el ressó de la pròpia veu,
l'estupefacció de sentir-se escoltat.
Aprofitar,
sentir-se estimat
veure els ulls amb els seus ulls.

Aprofitar el foc de l’espasa
contra la freda estructura
contra els tres pals del treball
contra l'engranatge del poder
contra la llei de la misèria,
contra la impostura quotidiana
contra la incomprensió gratuïta.

Com una consigna diària,
aprofitar.

El poema complet de David Jou és un testament enlluernador sobre la feina del professor. Gaudiu-lo:

El professor

Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d'uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut,
haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva
i des d'elles haver pogut parlar, argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar,
oblidar-me dels meus límits, de la meva poca gràcia,
de la meva veu monòtona, de mi mateix i tot,
i en un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador
-indigne, ho sé, i obscur- de tantes meravelles!
Que siguin elles
les que em salvin als seus ulls, si cal salvar-me -o no, millor que no,
millor no interposar-me altra vegada entre el foc de veritat
i els ulls que algun instant l'han delejat;
millor l'oblit, la transparència.
La joventut, la saviesa: tan eternes en la seva inaccessible abstracció
i tan belles, ara, ací, en la múltiple i efímera presència
d'aquests ulls distrets, d'aquests badalls -els veig-, d'aquest desinterès
amb què prenen nota del que escric a la pissarra:
ah, quan ho comprenguin algun dia,
quan en vegin la bellesa no en paraules d'algú altre
sinó d'ells, llum dels seus ulls, per fi matèria pròpia,
quina redempció d'aquests instants on ara veuen solament monotonia!

David Jou, L’èxtasi i el càlcul, Columna, Barcelona, 2002


1 comentari:

  1. Àlex, moltes gràcies per descobrir-nos aquesta petita joia poètica. La faré servir íntimament com a fibló motivador davant no ja dels mateixos alumnes, sinó d'un bon grapat de professors que es queixen, amb una insistència que frega l'addicció, de com de miserable és la seua faena, i parlotegen mirant al sostre de l'altura que hauria de tindre el seu monument a la plaça del poble. A cada generació que va passant per davant dels seus ulls, gests més endurits i mirades més inquisidores. L'amor, sovint, ha quedat tan arrere que és massa l'esforç per retrobar-lo: conformisme, inèrcies, apatia, victimisme... Àlex, aquestes dosis que ens facilites a cada entrada ens ajudaran a no caure en la boca del llop negra i mandrosa de la rutina i el desamor. Siguem dignes d'aprofitar-les com cal.

    ResponElimina