UA-38196275-1

dimecres, 11 de gener de 2012

Llibre del professor

La primera lliçó és aquesta: l'alumne necessita el professor, i viceversa. El llibre del professor és un reflex del llibre de l'alumne. El professor no pot fer la feina aïllat del jovent, les unitats didàctiques s'han de posar en pràctica davant un públic que brolla del riu de la joventut. I això un dia rere un altre, mentre ens fem grans.
El meu primer poema d'aquest "Llibre del professor" que ara comence per compartir amb tots vosaltres, mestres en formació, du una cita de Joan Margarit, que parla de mirades que es creuen en el temps i de pissarres, aquest espai on les paraules escrites romanen fins que s'esborren. El poema diu així:

Llibre del professor
Us mantenen units els mots esparsos
que romanen a l'aula. Cada dia
s'esborren les pissarres.
Joan Margarit
Esborre la pissarra i resta la pissarra,
l’alfabet i el romanç, per grafiar els mots,
el jaç, l’arborç i el jonc, amb mà de foc i guix.
Al meu camp llaure unitats i seqüències,
el meu tresor, perduts treballs, prims esborranys:
papers, arxiu dispers, llibretes, dietaris...
D’autoavaluació, neguit i atzar,
de gris relleu escrit, els texts inseparables,
plegats quadern i llibre, alumne i professor.

El poema complet de Joan Margarit, que ha estat molts anys professor d'arquitectura, diu així:

L'alumna
Des dels teus ulls de noia un noi em mira
però cap passió no pot salvar-lo
del temps perdut que ja és la meva vida.
Us mantenen units els mots esparsos
que romanen a l'aula. Cada dia
s'esborren les pissarres. Els seus passos
no es troben amb els teus i no canvia
res aquest foc que, indiferent, apago.
Hi ha tants octubres dels teus ulls als meus.
Sé que et retrobaré a totes les aules.
El temps ha fet inútils les mirades.

6 comentaris:

  1. Bon dia i bon hora, Alexandre. Benvingut a la calma tensa digital. Ací les pissarres digitals, que tots empren a la perfecció, han deixat obsoletes les superfícies verdes i polsoses.

    Nota: uns comentaris d'Eva Estruch m'han suggerit una idea de TFM. La resolució, aquesta vesprada al blog. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Esperava aquest moment; el desitjava. Per fi s'obri al món digital una vida intensa de versos i "alumnitis". L'esperit de Prudencieta ens marcarà el camí.
    Delecte'ns, doctor Súnion. Seguirem de prop les seues lliçons.

    ResponElimina
  3. La influència d'un/a professor(a en un/a alumne/a pot ser enorme i, fins i tot, transcedental. Però per poder arribar a un alumne s'ha de captar el seu interés. Aquesta és, al meu parer, una de les claus. Poca broma, perquè no és gens fàcil això. De vegades s'aconsegueix; d'altres, no. Quan un reeïx en aquest assumpte, la sensació no té preu: una alumna del Domus em va dir el darrer dia que li havien agradat molt les classes que vaig fer: aquella frase i un meravellós grup de 3r d'ESO foren el millor de les dues setmanes treballades al centre on es va formar Rita Barberà.

    Fa un any trepitjava per primera vegada els corredors del cel protector: mirades curioses, amors adolescents ("...amb la teua mà dins d'una mà..."), el pi de Formentor...

    Quin enyor d'aquells dies i quina enveja dels nous batalumnes. Gaudiu d'aquest Súnion,

    ResponElimina
  4. Nota al lector: el terme "alumnitis" ha estat emprat de forma totalment irònica.

    ResponElimina
  5. Ha sigut part natural o hi ha hagut cesària? Veig que com vas a post per dia la recuperació ha estat ràpida i per tant optarem pel part natural. Enhorabona!

    ResponElimina
  6. Hola a tots,
    Jo no tinc eixe caire poètic que teniu tots, però com deia aquell: "Hay gente pa' to'". A mi m'agradaria endinsar-me també en la creixent necessitat de ser professors de gent gran. Quan dic gran, parle de tots aquells que han passat ja la trentena. Amb la davallada de l'economia, molta gent que no s'havia format i que molt aviat s'havia posat a treballar ha tornat a plantejar-se la formació. A mi aquesta gent m'interessa també molt. Au! us deixe reflexionant

    ResponElimina