UA-38196275-1

dimarts, 28 de febrer de 2012

Primavera valenciana


Avui els he vist. Eren rostres vius, els ulls il·luminats, com volent eixir-se’n per cercar el cel, els somriures extensos, les paraules justes i emocionades. Eren joves de segon de batxillerat. Estimaven l’entranyable company Xavi. Tres gràcies parlant en valencià a un institut de Patraix. Parlant de Benet i Jornet, de “La idea de l’emigrant”, de Joan Fuster, amb naturalitat. Parlant del seu professor de valencià, al qual estimen. Així de senzill. Tant, que m’ha revoltat l’ànima.

La primavera valenciana dels dies darrers ‑la de les pors, la de la ira, la de l’amor i la de la lluita‑ se m’ha fet present, amb un sol matinal de final de febrer, primer a Burjassot. Pel matí, he conegut l’IES Vicent Andrés Estellés, de la mà de Clàudia. Uns xicots parlaven valencià a la porta. L’olor característica d’una aula de secundària, l’ambient cassolà del bar de l’institut, l’hora del pati, amb unes criatures en trànsit que juguen encara. Quina cosa impressionant! L’Estellés, tan present al cementeri proper, s’esborronaria amb una amarga enyorança, per aquestes persistències.

La meua nota d’avui parla d’una emoció subtil. Generacions joves que ens donen lliçons. Joves de la perifèria urbana, tan castigada, que ens ensenyen que cal cavar fondo en la nostra tasca de mestres, perquè l’educació ens fa millors. Us parle de l’emoció per ensenyar i transmetre la llengua que ens identifica, la que ens fa patir, però sobretot la que ens fa viure una vida més alta.

He recordat que Vicent Andrés Estellés va viure en un pis d’aquest barris. Concretament al carrer del Ceramista Ros. Entre els polígons, el barri li feia evocar els “camioners que travessen les nits. “Aquest barri perifèric, un barri amarg i alegre alhora”, va explicar.

L’alegria, la pura alegria, és a l’aula, al pati, al corredor. Cal cercar-la, la pàtria de la jovenesa. Naixeran primaveres!