UA-38196275-1

divendres, 25 de maig de 2012

Aula buida


Una sensació de buit. L’última classe amb els alumnes de tercer. El temps s’ha escolat valorant les últimes exposicions orals, aportant resultats acadèmics. Unes dades, unes consignes, el tancament del cercle que un dia obrírem en obrir la guia docent. Hi havia mirades. Distintes a les del primer dia. Un rastre de curiositat distinta. No he sabut trobar la paraula justa que fera etern el darrer instant. La separació inevitable. La fi del cicle. La producció final de la seqüència.
Ahir, el mestre Joaquim Maria Puyal pronuncià un discurs molt emotiu (“Viure és creure en alguna cosa”) on s’adreçà al president de Catalunya per recordar-li que en els moments de solitud cal pensar que hi ha un poble darrere:
m’ha semblat veure en vosté... una espurna de solitud en la mirada. Com si s'enfrontés a una munió de problemes, amb honradesa i entusiasme, sí, però també amb un punt d'incomprensió. Com aquell bot que lluita contra la tramuntanada que el vol arrossegar. Com un navegant solitari enmig de l'oceà i la tempesta. Jo em permetria dir-li, amb tot el respecte, que si alguna vegada se sent així o li passa això pel cap, president, sàpiga que té un poble al darrere. I que el futur del nostre poble depèn només de nosaltres, de vosaltres.
El professor, quan resta definitivament sol dins l’aula buida, envoltat de taules, cadires i treballs escolars, experimenta també la solitud inevitable i pensa, ja en el record, que el seu poble, la seua pàtria, són --han estat-- els alumnes.
Hauria d’haver començat per ací. He desaprofitat l’ocasió. N’hi haurà poques més com aquesta. Quan he baixat, la vida era una assemblea d’estudiants, tota una nit per davant compartint amor i lluita.
Només sé ara buscar i compartir un poema de molts cursos enrere, que em transmet un sentiment semblant, escrit davant la constatació del temps detingut i de la solitud atemporal experimentada dins l’aula buida en comprovar que el curs, com una metàfora del viatge, de la vida, ha acabat. La citació de Joan Margarit pertany al poema "Última lliçó". 

Aula buida

Entrant a l’aula buida descobreix
una nostàlgia que no esperava.
Joan Margarit

Us he vist tantes vegades,
pissarres, cadires, pupitres,
que amb la vostra essència
refaig la meua ficció.

Andròmines,
mentre us contemple,
polsoses i estripades, sens vida,
em mire les mans, buides i inútils
com aquesta cambra que us acull
i que ara encercla el meu pensament
enquimerat i sense retorn,
ardent sempre,
com un cadàver d'il·lusions.

Vosaltres sou l'ésser.
Jo, si marxe, fràgil espurna de record.

dimarts, 15 de maig de 2012

El rastre de la paraula

Camí d'Alginet, llegint versos acabats d'escriure
Després d'algunes lliçons, parlant de literatura, de poetes i de poesia, d'ensenyaments rebuts, de vivències i de records compartits, tornem als poemes. "El rastre de la paraula", inicialment un llarg poema narratiu, és ara una prosa, vagament lírica, que vol transmetre algun polsim d'allò viscut com a ensenyant en un bon grapat de viatges literaris compartits amb els alumnes de batxillerat. En certa manera, és l'apunt literari d'allò que vaig expressar, de forma acadèmica, en la ponència de clausura del I Congrés Geografies Literàries. Els versos alexandrins introductoris estan presos del poema d'Isaïes Minetto "Viatge a la llibertat", que escrigué en tornar d'un d'aquests viatges a Barcelona i Girona i que els dedicà als alumnes. Una vegada més, el crit de Sisa: "Visca la llibertat!".


Som ara aquells i uns altres i cap dels qui ja som
que sempre ha estat aquí el vincle que ens unia
Isaïes Minetto

Entrepans a l'alberg de Girona
S'allargassa cada cop més la distància, que separa els nostres temps mentre perduren viatges cap a la llibertat. Una setmana amb vosaltres que encara no heu aprés a mentir-vos com fem els grans. Reviscolem uns estímuls creuats, uns ensenyaments efímers que ens alimenten i es perllonguen més enllà dels comiats inevitables a la ciutat que habitem.
Un riu d’eufòria ens ha menat pels territoris viscuts a les lectures dels llibres estimats. Itineraris diversos en trens o autobusos, compartint relats inacabables, “places, carrers i delitables horts”, per on hem dansat plegats.
El bes al cul de la lleona
Eren les pedres qui ens esperaven, la corba de la vida pel carrer de la Força, el xut de les òlibes per les muralles, besades al cul de la lleona. Els camins de llibertat a la ciutat d'ivori, les confidències al metro, els esmorzars a l'alberg, les copes de la joventut, el secret jardí de l'Ateneu, els llibres circulars, els manuscrits primigenis a la Biblioteca de Catalunya, l’ocult far de Montjuïc, les nits a Gràcia cercant diamants, els cadàvers exquisits a l’Ovella Negra, el Lliure i el Nacional, el seny i l'amistat. Tant, i tant s'escapa.
Cementeri de Palma
Un dia de primavera arribàrem a Palafrugell, pujàrem a Sant Sebastià, botàrem la tàpia de l’humil cementeri de Llofriu. Teníem ulls de peix, la galta de setí. Un dia fred de gener, al Cementeri de Palma, damunt les tombes d’Alcover i Rosselló-Pòrcel, recitàrem poemes ‑recorde una jove amb bikini posat‑. Donya Obdúlia ens guiava per Ciutat, Miramar, Puig de Randa, Formentor. Foguerons de sant Antoni a Artà, dansa de la mort a Verges, foguera de Canals, flamerada espiritual a Poblet. I la llum del sud percutint-nos encara com l'espasada de Rotlà damunt el Puigcampana. Com una illa suspesa enmig la mar de Benidorm.
Altea
Com els instants eterns a Altea endevinant princeses encantades a l’Albir. I el temps detingut a les cases dels poetes, passejades per l’hort de Motxo, pujades a la Drova, el pis del carrer Salamanca, i el bar Montecarlo d’Alginet, i la Sala d’espera de l’Estació del Nord. Una vida tan breu com únics els moments. I, sempre, el cornugat retorn a Campanar, estimada i dolguda ciutat nostra.
Cadàver exquisit a l'Ovella Negra

dissabte, 12 de maig de 2012

Nosaltres


El dia que va morir Joan Fuster jo era a Marsella, resseguint passos papassetians. Exvots mariners, cabanons i calanques (“Marseille port d’amour. Notre Dame de la Garde, priez pour nous”).  Em vaig assabentar de la seua mort llegint la premsa (que encara conserve) a l’alberg de Figueres, camí de tornada al sud.
Aquell curs que acabava (en concret, érem a la setmana prèvia a la desapareguda "suficiència") continuava a Ontinyent, al temps que seguia distància els cursos de doctorat a la Facultat de Filologia a València.  Un dels meus professors era Joan Fuster. Les classes, multitudinàries, eren una mena de conferències erudites sobre aspectes del temps aleshores anomentat "decadència". Amb els professors havia de parlar de la possibilitat de fer un treball alternatiu per la impossibilitat d’assitir a les classes (tenia les hores compromeses, feia classes a nocturn i pujava al diürn per fer l’assignatura de Literatura Catalana). Així que, donada la meua residència al cor de la Vall d'Albaida, li vaig plantejar la possibilitat de fer un treball sobre el pare Lluís Galiana, l’escriptor ontinyentí més important de tots els temps. “Vosté a Ontinyent no trobarà cap document sobre Galiana, no cal que perda el temps”, em digué solemne al seu despatx, cigarreta en mà. I era cert. Aquell jove investigador que jo era ignorava, entre d'altres coses, qüestions bàsiques com la dispersió de les fonts documentals històriques. Fuster, que ho sabia tot, em donava una lliçó prèvia.  Però us podeu imaginar que, com que el mestre va faltar abans que no acabara el curs, el projecte Galiana és ara un record.
El vint-i-ú de juny, farà vint anys de la mort del Montaigne, del Voltaire, de Sueca. Vint anys després, allò que ens queda és el seu llegat.  El solitari de Sueca que escrivia de tot , i en català, amb una inteligència i capacitats insòlites ens deixa una posteritat de lletres, de papers imprescindibles. També una actitud. Aquell home que ha estat el meu referent (el del meu jo i el de la meua tribu), més enllà dels detractors o dels aduladors, ens ha donat les claus per sentir-nos i construir-nos valencians. Admire, fins i tot, el seu sedentarisme, la seua fidelitat a un lloc en el món. No eixia de sa casa de Sueca i des d’allà movia el món. I, a més, un escriptor, com Pla, nocturn.
Un dia de juny del 1988, quan era un monyicot, vaig seure  davant de Fuster, en el dinar anual que Acció Cultural organitzava al Restaurant la Rosa de la Malva-Rosa. “Qui és aquest?” va dir com a presentació. Jo mirava, callava i escoltava fèrvidament. “El nacionalisme s’acaba quan un s’asseu a taula” recorde que va dir a algú que li increpava per beure segons quin vi.
Sempre he explicat Fuster als meus alumnes. El Diccionari per a ociosos, Combustible per a falles, Sagitari, qualsevol dels Aforismes, els  Pamflets polítics, aquella antologia dita  Ser Joan Fuster o l’Albufera de València conformen un cert cànon escolar, que ha fucionat, com una mena de "bomba d'idees", com m'escriví un estudiant. I, és clar, Nosaltres, els valencians.
El 23 d’abril de 1992, vaig anar amb dos o tres alumnes de Literatura Catalana de nocturn  d’Ontinyent a la Casa de Cultura de Berlleguard per assistir a la inauguració de l’exposició Josep Pla, escriptor i periodista i, molt en concret, a la darrera conferència de Joan Fuster: “El Josep Pla que vaig conèixer”. Hi havia una gran expectació en aquell poble de la Safor. Un homenot en parlava de l’altre homenot. Molt humilment, hi vaig dur el meu exemplar d’El quadern gris. En acabar l’acte, em vaig acostar a Fuster perquè me’n signara el pròleg. El seu nom escrit tremolosament, amb un bolígraf blau. Escriptura ascendent. I prou!

I, encara fa un parell d’anys, vaig trobar-me, a València, l'alumna que recorde d’aleshores, que m’evocà aquelles passions i em féu el relat esborronador de la seua vida. Han passat els anys. Uns records s'han barrejat amb uns altres. Els dies i els sentits se'ns muden. L'efemèride que celebrem avui no ha de passar-se per alt. Parla de nosaltres. Avui, dotze de maig, s'acompleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians. Sense tot allò que ha remogut aquest llibre, els incendis i els entusiasmes compartits, aquest Llibre del professor no haguera existit. Segur.

dimarts, 8 de maig de 2012

Donar nous als xiquets


Da nuces pueris. El vers de Catul que dóna títol a un memorable llibre de poesia Gabriel Ferrater. Expressa un principi ètic que parla a favor de la felicitat. Perquè, diu Ferrater, és ben sabut que als xiquets els agraden les anous.
De bon començament, aquesta ha estat la consigna ètica que hem tingut present cada vegada que hem entrat en una aula. Just això: donar nouetes. Elles i ells, ulls que miren i no es cansen, ja et recompensaran amb el seus somriures irrepetibles, les seues mirades encara no arrassades, si de cas amb un punt de record en la seua memòria.
El passat dia 27 d'abril s’acompliren 40 anys de la mort voluntària de Gabriel Ferrater.  Després de quaranta anys, el poeta de Reus és present i la seua influència no ha minvat. Les dones i els dies ens han acompanyat allà on hem anat, sempre al mateix lloc mentre el món girava. Uns versos que hem llegit dins i fora de casa. Que hem gosat comprendre, que hem volgut seguir com una mena de desllorigadors del viure. Allà on hem anat hem trobat lectors ferraterians.  La taula ferrateriana de Montolivet, amb alumnes intercanviant-se el Metrònom Ferrater. Un “noies ferraterianes” que comptem amb els dits d'una mà, que ja caminen soles en camps oberts, sense ombres de caverna. Sense anar més lluny, en l'intens Congrés Geografies Literàries hem comptat, a més de dues professores reusenques (de l'IES que du el nom del poeta, membres del Centre de Lectura, autores de guies i més), l'esplèndida ADP, que fou una de les alumnes a qui impartí l’última classe, una a dins i una altra a fora de l’aula, al Mesón de Sant Cugat (parlaven de la princeseta de l'obra teatral de Gombrowicz "Yvonne, princesa de Borgonya"). Una època que ens reporta a altres alumnes, entre elles la  Júlia prop-dels-dinou, que ens evoca el temps de trànsit vist en tantes joves. Aquesta és una faceta d'En Gabriel que encara ens sedueix. La del professor que fa classes, també, fora de les aules:
Recordo en Gabiel Ferrater gesticulant, desinibit, dempeus o assegut als tamborets de la peixera d’El Mesón, a la plaça del monestir de Sant Cugat, on els pocs privilegiats estudiants de lletres compartíem amb alguns professors begudes i esplai. En Ferrater era un tipus aventurer que semblava un veterà de la guerra del Vietnam i es deixava estimar, maternalment, per noies en flor que li haurien pogut ser filles. La més entremaliada era la M.A. una petita filipina que calçava botes de mitja canya i que semblava trobar-se a la universitat d’estiueig... (Oriol Pi de Cabanyes)

Algun teòric de la literatura ha volgut veure en aquesta actitud moral, una posició intel·lectual, basada en la mirada (de vegades pigmalionista) de l'adult sobre el jove, com ens explica  J.L. Marfany:
El seu ideal moral semblava ser el del jove ple de vida, que se sent centre absolut del món i que usa i abusa del seu cos. Ferrater, però, escrivia des del punt de vista d'un home madur, el cos del qual ja no sempre respon com caldria i que ha viscut massa per poder actuar ja amb la incomplicada naturalitat d'un adolescent. La poesia és aleshores —ho és, vull dir, per a Ferrater— una manera de reviure, en el record, i, alhora, d'explicar, el que l'adolescent va viure sense cap necessitat d'explicacions. Hom no escriu poesia fins «passats vint anys» dels fets.

Més d'una vegada el professor ha volgut eternitzar els instants de joia viscuts amb els aprenents, amb els lectors de poesia, amb aquells que renoven constantment la il·lusió. El professor voldria, ni que fora només en un llarg de setmana, reunir els seus alumnes, esdevinguts companys, al més pur estil ferraterià:
Gabriel hagués gaudit vivint amb tots els seus amics en una espècie de comuna, on els hagués tingut permanentment a la seva disposició per fer-los escoltar la seva última idea pintoresca (J.M. Servià)

Precisament d’això en parla, amb paraules justes i clarividència, el seu amic i poeta Jaime Gil de Biedma, en aquest poema escrit després del seu traspàs, on parla que la seua escriptura poètica, els seus poemes no eren sinó uns paranys per allargar els comiats de les reunions, per fer més llargs els instants compartits. “Añagazas”, això és, una altra mena de nouetes:

A TRAVÉS DEL ESPEJO
In memoriam Gabriel Ferrater
Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas...
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.

Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de fiesta, para retenernos.


Us he de confessar que m'és novédós haver feta pública la meua admiració ferrateriana (un autor que només s'explica fora de l'aula). Se'm remou alguna entranya en veure l'escrit encapçalat per aquesta icona de l'escriptor amb wambes, jeans i ulleres com les que duia mon pare quan jo era un xiquet. El recordatori se'ns ha imposat. Cloem l’entrada amb una dedicatòria manuscrita a Isabel Rocha, noia ferrateriana, coneguda abans de trobar Heleneta. Hi trobareu una consigna ètica que faig extensiva als lectors, inconeguts i propers, interessats per aquestes lliçons. "Et vull feliç". Jo, també, us vull feliços.  És aquesta la meua anoueta d'avui.

Escriptor a l'aula


Sona “Revolution” en la veu de Violeta i d’Andrea, amb l’acompanyament del baix marçalià i la percusió andresiana. Les generacions es renoven i, el nostre convidat, VB, deu regenerar alguna oculta fibra de joventut. Som a l’aula P2.08 d’un dijous al migdia. Ple de gom a gom. Un rogle ritual per dialogar sobre un llibre. Mirades encuriosides i atentes. Somriures que trenquen els silesncis. Dedicatòries als llibres. Un món feliç. Positivament tendre. Paraules que han seduïts lectors.
El vostre professor llig el punt 2 de currículum de primària: “Foment de la lectura i del desig de compartir els sentiments i les emocions que aquesta produeix, per mitjà d’activitats d’animació que consoliden l’hàbit lector, com ara el contacte amb autors i autores que visiten el centre, presentacions de llibres, sessions de llibrefòrum, interpretació de ressenyes, etc. i que contribuïsquen a formar preferències personals, amb sentit crític, en la selecció de llibres”.
I, ingènuament feliç, llig un poemeta de presentació del convidat, que és, a ulls de tots, una persona humana:
Et dic,
I dic mirada i dic silencis
I dic música i Itàlia i dic muixeranga
I amistat i escriptura i dic heleneta
I dignitat i Alacant i dic oh Súnion!

Els papers de presentació que ha extractat a partir de les paraules del curs passat, queden a un costat. No són llegides. No toca. És ara que aprofite per compartir-les, sintetitzades, amb vosaltres.

Han passat trenta-un  anys des que Eva i Raül descobriren l’amor en el seu últim curs d’institut. Aleshores no hi havia ordinadors, ni internet, ni ensenyament en valencià, ni Canal 9, ni TV3. Fa trenta-un  anys, Vicent Borràs i jo érem a l’institut i no sabíem que un any i una setmana després de la mort de John Lennon ens hauríem de trobar a la Universitat de València.
La cerimònia que ens unia tenia alhora un component cívic i luctuós. El cor de don Manuel Sanchis Guarner, l’autor de La llengua dels valencians, s’havia parat després de molts disgustos. Els joves que aleshores érem havíem tot just començat els estudis de Filologia i en el nostre santoral don Manuel era un homenot. Allí, a les portes de la facultat, amb milers d’altres joves iniciàrem una multitudinària marxa cívica, fent costat a la memòria del mestre. Un temps després, Vicent escrigué un poema d’homenatge al mestre, del qual sempre recorde aquell vers que diu “sobretot, dignitat!”. I, per als amics que coneixem Vicent, aquesta és la consigna que de sempre l’identifica i diferencia de tants altres companys, irreconeixibles amb el pas del temps. “Ells són aquí, entre nosaltres”. En aquests temps d’indignitat convé recordar la màxima: “Sobretot, dignitat!”
Aquelles ulleres redones i la cabellera rinxolada van emocionar-me, en una nit valenciana del veloç temps universitari, cantant cançons de Lennon a la mateixa porta dels apòstols de la Catedral de València. Després, a Alacant, en aquell pis, on ens estrenàrem com a professors, Vicent plantà la seua Casa de Música particular i inundà de músiques aquell santuari que ens ajudaven a combatre els primeres desànims com a professors, per on passaven, com una mena de primers cristians de la llengua, alumnes a elevar algunes de les seues iniciàtiques pregàries.
Érem professors, però ens sentíem encara alumnes. Érem més de Martí que no de Teresa, però ja intuïem els racons foscos de l’institut, que eren els mateixos del sistema educatiu, i ja sabíem que la sala de professors podia ser també un tanatori, com Vicent ens explicaria un dia a Notes finals.
En aquell temps, una mena de literatura oral permanent omplia les nostres converses, que sempre començaven en la llengua i acabaven en la literatura (o a l’inrevés), un viure insistent parlant de les dones i els dies (del pernil de dalt i del pernil de baix) inventant biografies imaginàries dels personatges que poblaven aquella ciutat del sud que ens va fer com ara som.
“I, per fer això, la conselleria ens paga?” ens preguntàvem ingenus. El nostre treball era, i és, un regal. Anar a treballar era pujar alegres les escales d’un promontori on trobaríem els ulls de la joia. No ens vam asseure mai damunt els sofàs d’escai del tanatori, esmorzàvem asseguts a les escales mirant la mar, i no volíem saber res d’aquella classe de dones que cantava Sisa aleshores: “hay mujeres que van al amor como van al trabajo”. Perquè guanyar-nos el pa, fer classe, no era mai sinònim de rutina ni de condemna.
Quan els nostres destins se separaren, Vicent descansà d’aquella manera de viure i trobà el temps necessari per escriure. Residir en el barri del Carrús d’Elx dóna molts estímuls a la literatura. I així, un dia, Vicent es donà a conèixer amb Sala d’espera, un conjunt de relats, que exploren les fronteres comunicatives entre les persones.
Després publicà Notes finals, el dietari d’un professor novell de valencià, en el seu primer any, entregat per complet a la seua feina i a l’escriptura i que acabarà derrotat davant la indiferència del companys i el director. Us puc ben assegurar que això passa. El dia que dius adéu, no et dediquen cap poema, més aviat et recorden que no te’n pots anar signar les actes. Feu-me cas, llegiu aquest diari revelador i imprescindible, que us ajudarà a ajustar les brúixoles i els sextants en les vostres primeres navegacions pels centres escolars.
Més tard arribà L’últim tren, una novel·la que fa del naixement del ferrocarril que uneix Xàtiva amb València el seu fil narratiu. Una història d’enigmes viatja en aquest tren, de la mateixa manera que molts de vosaltres ho féu a diari. Després conguérem “Els silencis de Marc”, obra de gènere juvenil, amb la figura de l’adolescent que descobreix que els pares també han sigut joves.
I com un retorn als orígens, tretze anys després del seu primer llibre de contes, Vicent ens ha sorprés amb un nou conjunt de relats. Lennon i Anna és un llibre valent. Un llibre que a mi m’ha tocat el tendre. I això deu ser perquè ja no som aquells joves que un dia compartírem pis i músiques a Alacant. No és tasca fàcil examinar pel microscopi els amors dels quinze anys, narrar els detalls de la inexperiència juvenil: “Paraules d’amor senzilles i tendres. / No en sabíem més, teníem quinze anys”.
La clau del llibre la trobareu en la citació inicial, d’Ausiàs March, el poeta que dóna nom a la nostra escola, que obrin el llibre. Pertanyen al poema 91, en el qual March, ja major, reconeix que no ha oblidat els plaers amorosos, encara que haver-los perdut  siga la causa del seu dolor. El poeta de Gandia declara que dels fets d’amor no pot oblidar ni els llocs on es produïren ni les persones amb qui els va tindre
Los fets d’amor no puc metre en oblit;
ab qui els haguí, ne el lloc, no em cau d’esment
Sí. És cert que Vicent no pot deixar en l’oblit els seus fets d’amor. Per això construïrà uns  artefactes narratius amb la matèria de la vida.
Llevat del conte inicial i del final, la resta de relats tenen localitzacions geogràfiques i personals, íntimes i molt precises. Fins i tot en un conte que es declara kafkià, “El colom de sant Marc”, tot comença amb la més pura narració de la família convencional burgesa, en un viatge a Itàlia.
Però la lectura en clau biogràfica es presta a molts equívocs. Al narrador Vicent Borràs li agraden les trampes per al lector, els enganys, els dobles i triples sentits, els sorpresius canvis en el punt de vista del narrador i en les alteracions de la temporalitat. Darrere de l’aparença més objectiva, com és el cas de qualsevol fotografia, s’amaguen mil enganys.
Què us diré de la dedicatòria de “Les derrotes”? Potser els alumnes del temps d’ara em mireu de forma diferent. No cal dir que estic molt agraït a Vicent pel petit regal d’aniversari que he rebut  amb motiu dels vint anys com a professors. Però el regal obri interrogants inevitables quan els lectors són els propis alumnes. “T’ha passat una història semblant?”, em pregunten. Què voleu que us diga? Jo no he estat mai a Florència, ni m’he passejat per la vora de l’Arno, ni amb una professora ni amb una alumna. Què hi farem? M’he perdut aquest viatge. Almenys, em consola no haver-me trobat cap Paolo que em matara totes les il·lusions.
En la nostra professió l’únic que envelleix és el professor. Els alumnes tenen sempre la mateixa edat. La nostra meta és l’eternitat. No sabem quasi mai com haurà fructificat la llavor que un dia sembràrem. Per això, mantenir una amistat i retrobar-se amb antics alumnes és sempre un privilegi. Nosaltres també fórem un temps alumnes embadalits per alguns professors. I quan descobrim que podem ser la causa d’aquest emmirallament comprenem l’aforisme de Joan Fuster “una persona que ens estima és un perill permanent”.
Parlant del tema, he comprovat que es manté el bon record cap a aquells professors que ens han marcat, que ens han seduït, o que ens han (re)orientat la vida futura. I això, penseu-ho, també forma part de la responsabilitat de ser mestres. Molts us heu identificat amb Martí quan descriu que anava ansiós a classe un dilluns. Què ocorreria si un dia, una alumna (o alumne) de fa trenta anys ens ve a buscar allà on estiguem?
Deixem-ho ací. Pot ser em quede amb els versos de Ferrater a “Cambra de la tardor” “Què lent el món, que lent el món, / que lenta la pena per les hores que se’n van depressa”, perquè m’evoquen tot un cicle que ens ha passat volant i on sempre tornem.
Però hem d’anar tancant aquesta exposició. I per això voldria referir-me al primer conte, “El primer mort”, el que obri el llibre. El primer mort de la humanitat provoca la primera mentida i,  poc després, el naixement de l'amor. Un conte que desperta uns interrogants: “Cal mentir per a viure?” “És l'amor un antídot contra la mort?”. Amb la mentida, l’home es fa humà. Pensa en l’altra persona. Ha nascut l’amor. I els records. I d’una separació trista com és la mort naixerà la vida i l’amor. I, justament, és aquest el tema del llibre. L’amor contra la mort i a pesar d’ella. I la literatura com a mentida per a suportar l’existència. La relació entre mentida i literatura ens la va explicar magníficament Montserrat Roig al seu “Digues que m’estimes encara que siga mentida”, amb aquest títol pres de la pel·lícula "Jhonny Guitar":
Hi ha qui em diu creadora perquè mentesc. Hi ha qui em diu mentidera perquè m'invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. (...) Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l'altre, que potser sap que mentim i ens està demanant que continuem mentint.
“Digues que m'estimes, encara que siga mentida”. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l'estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura és una droga. I, si ens falta, anem una mica penjats.
Necessitem mentides per a viure. Segur que recordeu aquella cançó de Joaquín Sabina: “Más de cien palabras, más de cien motivos / para no cortarse de un tajo las venas, / más de cien pupilas donde vernos vivos, / más de cien mentiras que valen la pena”.
La literatura és una forma de record, de memòria. I les classes, aquestes classes de literatura en aquesta Facultat de Magisteri, amb vistes al mar sobre l’asfaltada horta del camí de Vera, voldrien deixar en vosaltres alguna petjada que no esborrara del tot el temps implacable.
No cal que insistisca més. Estic parlant d’un llibre que m’agrada molt. Per tot el que ja he dit. Pel gaudi de llegir unes històries que cal anar reconstruint, com un puzzle. M’agrada perquè, com fa l’Estellés del Coral Romput, Itàlia és el somni proper i impossible. M’agrada per les seues músiques. Per incloure la banda sonora d’una generació que va viure el temps jove mentre s’exercitaven camins de llibertat. M’agrada per les evocacions. Per fer de “Paraules d’amor” un conte. Per literaturitzar “Com un puny” de Raimon. Per “Bella sense ànima” i per tot allò que Lennon representa: “L’esperit de rebel·lia i la defensa dels desvalguts, els comentaris mordaços i els versos més tendres, les balades més sentides i les dissonàncies més agosarades”.
En l’escriptura de Vicent tot sembla senzill, fàcil i entenedor, sense aparents artificis. És una és una prosa lleugera, que navega suau per aigües tanquil·les, però que sovint ens sorprén amb revolts inesperats. Quan he buscat un adjectiu per definir l’escriptura de VB no he trobat cap terme més exacte que “xula”. És una escriptura xula. Que agrada i que ens captiva, i que és com l’autor, que es fa de voler, i que es deixa llegir amb amabilitat i emoció.

Dins l'aire net


Camí de Farinós. Horta de Benimaclet. Dia lluminós de primavera. És el primer dimecres de maig  i toca fer una passejada per l’horta, amb els companys de socials i naturals. El company JC ha comprat l’embotit i el pa de Cocentaina. Un pa que ens evoca segles preindustrials. Ens acompanyen alumnes, sempre entranyables, de Magisteri i del Màster. Unes guitarres, un barret de palla i uns llibres de versos de Carles Salvador. Una parada davant el cementeri per evocar el polític de l’idioma, traspassat el 1955 (per cert, on és la seua tomba?). Canyar. Seguim per la via xurra, convertida en un carril bici. Arribem a l’hort, al límit dels termes d’Alboraia i Benimaclet.
Ens espera un antic alumne del mestre. És ara un llaurador prodigiós que ha convertit la terra on va nàixer en una mena de jardí edènic, regat per séquies, amb la refrescant brisa marina que ens saluda i la permanent amenaça del formigó que limita la mirada. Estem fent una classe al camp, amb els mestres del futur, evocant el mestre de la generació decisiva.


Mengem maduixes, collim carxofes, cantem tot un repertori de fruits saborosos tocats per la gràcia d’un Carles Salvador creador d’estampes populars: albercocs, figues, peres, pomes, magranes, codonys, melons d’Alger, bresquilles i, fins i tot, mengem dolços nispros i unes maduixes amb regust de paradís, dites fraules. Llegim el recomanable "Cistell de fruita" (1954), que es presta a la innocent transposició didàctica. El text de l’albada de “La rondalla va per l’Horta” sona amb versió de jota, amb una lletra que se’ns ha ficat al cervell:

Te cante perquè m’encantes,
te cante perquè te vullc;
la llum dels ulls se m’apaga
si no em miren els teus ulls.

Esplendor de l’horta. Hores felices menjant els productes de la terra. Petites collidores al sol. Eucaristia casolana sota un nisprer. Rialles gentils. Companyonia. Esclat amorós enmig la claror de l’horta. El somni ens guia, dins l’aire net.