UA-38196275-1

divendres, 22 de juny de 2012

Ocupant i aprovant



L’última setmana de classes, ara farà un mes, tot just abans de començar els exàmens, una assemblea d’estudiants de la nostra Facultat, determinà un tancament com a mesura de protesta per les retallades educatives, a tots els àmbits educatius i, també, a la universitat. Trenta dies, amb trenta nits. Una ocupació. Uns ocupants universitaris que, contra el que algú podria pensar, no han desatés les seues tasques acadèmiques.
De l’”Ora et labora” de sant Bernat al “Chi non lavora non fa l’amore” d'Adriano Celentano, cada ideal té el contrapunt de l'exigència laboral. També la divisa que ens mou: “amor i lluita”, les dues vessants indestriables de les cançons de Raimon, la vida és dir no i es cloure's, com un puny, en un acte d'amor. Les utopies, per no ser evanescents, han d’anar acompanyades de la dosi necessària de dedicació. Com en aquell maig del 68 francés, les consignes parlen que demanar l’impossible és, precisament, un exercici de realisme.
Els millors lluitadors per la pau” eren, en paraules de Llach, els insubmisos, aquells primers joves que es negaven a fer el servei militar, exposant-se a tota mena de represàlies. Segurament, els futurs mestres que han compartit nit plegats a Tarongers són també combatents per un món millor. “Despertar i sentir la calor dels teus al costat”, escriu una ocupant en rebre el dia dins el lluminós edifici universitari plantat damunt l’horta. La calor dels companys ho és tot, és el cel de Súnion. I la vida acadèmica es creua i es fon amb la lluita: “Hem pujat a fer l’examen i a la primera planta ens hem trobat els nostres companys d’ocupació. S’acabaven de despertar, encara estaven a terra. Ens reberen entre vítols i crits d’ànim. Així donava gust examinar-se. Em sentia capaç de qualsevol cosa, amb una força que costa aconseguir d’una altra manera”.
Que ningú no puga titllar de desvagats aquests nostres lluitadors: “Ocupant i aprovant!”

dimecres, 13 de juny de 2012

Cos mortal


 

M’ho va venir a dir Júlia el passat divendres: "¿Saps que a la Mediateca de RTVV han penjat la pel·lícula “Cos mortal?" Aquella mateixa vesprada em vaig quedar com clavat davant la pantalla, amb uns records concèntrics i giravoltats, com la granera rotatòria que lliga les escenes del relat mentre travessa els carrers de València, amb aquella música de Miquel Gil que se't grava al cap, tornant a veure aquella pel·lícula que naix d’un poema d’Estellés fet de topònims urbans. És per això que, si no l’heu vista encara no contineu llegint, polseu l'enllaç de damunt i visioneu-la!

Estellés està de moda. Se’l comença a conèixer. Es fan actes i homenatges. Fins i tot, es lligen alguns dels seus llibres. La nova diada estellesiana és un esdeveniment fabulós. Un sopar col·lectiu molt esbombat. Però Estellés és molt més una marca, alguna cosa més que un eslògan, que el nom d'un tramvia universitari. És una forma de vida. Un sentit passeig pels carres de la ciutat de València. Per exemple, diumenge, festa del Corpus, vaig tornar a fer el recorregut inevitable, carrer de Cabillers, el de les Avellanes...


El 21 d’octubre de 2008 vam anar amb un grup d’alumnes de literatura catalana a veure la pel·lícula a l’Institut Francés. No hi cabia ni una agulla i desenes de persones es quedaren sense veure la pel·lícula de culte que ara han emés per televisió.

Rescate uns fragments del que vaig escriure aleshores en eixir del cinema:

L’ambient era magnífic. La família d’Estellés al ple. Els dos fills. Els nets. He parlat amb Carmina, la filla, i li he comentat la possibilitat que anem al desembre a fer una visita als llocs estellesians de Burjassot. Li ha semblat bé. M’estime molt la seua estima.  Només la veig una vegada cada any. Ja fa anys que la visite pels voltants del 27 de març, la data de la mort del poeta. Entre les moltes cares conegudes destacaria la del recitador Vicent Campos. Un personatge que ja ens va aparèixer a Burjassot el 19 de desembre del 2008, quan anàrem a veure l’impactant “Coral Romput”. I, després, clar, la pel·lícula. Una pel·lícula sobre Estellés on es parla poc d’Estellés. Un homenatge a la vida quotidiana amb València com a escenari. El trinquet. Els coloms d’un colombaire. El pimentó torrat. Els bars. I els 68 carrers del poema “Cos mortal”. Quatre experts parlant del poeta i un actor argentí interpretant un altre enamorat de la poesia estellesiana. En acabar l’obra, el públic ha aplaudit. La cosina de Carmina no parava de plorar. A la porta del carrer Moro Zeit ens hem fet unes fotos amb els dos dierectors. “Chiner” em comenta que no es normativitza el nom perquè no vol trencar amb la tradició familiar.

I aquella pel·lícula em remet als alumnes d’aquell curs, que encara evoque. Pense com va pensar la introbable Rocío: “Em quede amb aquesta frase: Si hagués de fer un documental sobre Estellés parlaría de la vida”.

Si cal amb disculpes, prenc les paraules -que no vull oblidar- d'alguns d'aquells alumnes que encara són ben presents, propers i visibles i les anote tot seguit, per compartir aquell instant feliç.

Vaig eixir de la pel·lícula amb un sentiment de voler conèixer, llegir més sobre Vicent Andrés Estellés. M'agradà l'estil de la pel·lícula, pense que tracta la València natural, la València "valenciana", la València del dia a dia, del carrer, la València amb el seu esport nacional a Pelaio, la València dels coloms i dels seus habitants.  (Juliet)

Flaixos de Coral Romput: “hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc deixen cor i rellotge –molesta el seu tic-tac de corcó que rosega la pobra fusta humana...” (Paula)

A mi la pel·li m´ha emocionat... m´ha semblat un homenatge a les petites coses de la vida que ens fan sentir i viure. La vida als carrers de València, la monotonia del treball, les imatges del dia a dia: la llotja del peix, les botigues de tota la vida...l´amor, la poesia... tot es barreja...A més, m´ha encantat la música i algunes preses són xulíssimes.... (Ester)

Horaci i el seu oncle, tota la vida junts però tan dispars, amb “palles mentals” (en paraules de Toni Sendra) tan diferents però ommipresents i necessàries a la VIDA. Quines sensacions van envair-me al ser testimoni d’eixe moment tan intens a les nostres vides, aquell en què trobem una font d’inspiració, un motor per a seguir endavant (o per a estancar-nos, paradoxalment), una passió o una obsessió, una bogeria que ens fa sentir entenimentats... un èxtasi estellesià en aquest cas. (Paz)

L'àngel estellesià es fa present davant Ester, Isabel, Paz i Javier al carrer del Moro Zeit.
Per a mi, és una mostra clara d'homenatge als detalls, a les coses que passen sense pena ni glòria. Un homenatge als carrers, a allò tradicional, a les passions que perduren durant tot el film. A la pilota valenciana, a la dacsa,a la llum de la nit de València, als cafès del migdia que et fan parar de la monotonia del treball, al punt de vista d'aquell que observa darrere la barra o del que passeja a 6 km/hora mirant un carrer que deu haver sigut testimoni de tantes coses. Es un cant a allò tradicional, al accent "de poble", al pimentó adobat amb sal grossa i oli d'oliva, al cristall groc dels gots, als tapets de ganchillo, a les entrades de la escala que es pinten mitat en mate, meitat en brillo i que només queden interrompudes per un fil de plàstic que es fa servir per obrir la porta al que espera pujar a la nostra casa. Es testimoni de les passions. Passions als poetes com Estellés, passions als records, a l'esport, als amics, a aquell colom que pinten amb blau cian amb tota la delicadesa de la que l’oncle disposa. Es testimoni dàllò casual, del desconcert, de la ràbia, de l'amor i de la mort. D'eixa mort que sols existeix quan existeix la vida. D'una mort que, en ocasions, arriba sense trucar a la porta i que pot arribar just en el moment en què anaves a menjar-te uns pimentons rojos adobats amb sal grossa i oli d'oliva... (Isabel)

Hi ha hagut una cosa que m'ha paregut curiosa. En la pel·lícula, el protagonista va buscant un productor per al seu documental i, al dir que era sobre Estellés, pocs li fan cas: "No seria mejor sobre Blasco Ibánez" li diu un (per cert, l'escena del +R o -R, molt bona). Doncs bé, açò és el que ha passat en la realitat: "¿Estellés? Abajo a la derecha y al fondo". Quasi al "quarto de les rates". Vull formular una pregunta que potser resulte òbvia per a molts però que jo no sé si ho he comprès bé: què pretenien dir amb el personatge del seu oncle? Blau (solament per les travesses?), el seu colom Àguila Imperial... Ho dic perquè hi ha molts detalls subtils al film: la quadribarrada a l’habitació d’Horaci, la llengua dels productors de cine o la dels gestors immobiliaris que desdejunen al bar... i aquest de l’oncle podria ser un altre gest com dient: qui vullga entendre, que entenga.  (Javier Morales)

L’obra està plena d’imatges que reten homenatge a Estellés. Cada dia comença magistralment amb la mateixa rutina, el mateix so de despertador a les 7.10, els mateixos cafés, la mateixa màquina de neteja que s’engega puntualment, les mateixes persones esperant el mateix autobús cada matí, el mateix veí que guaita al nou dia pel mateix balcó del dia d’abans... Com els poemes d’Estellés, tot és un compendi de coses quotidianes, de detalls que semblen insignificants, però que componen la simfonia de la vida. Cada plànol està ple de sensibilitat. Es pot respirar fins i tot l’olor del mercat, del peix, dels caliquenyos, l’olor i el soroll atordidor dels coloms... Veiem tantíssimes metàfores... com les sabates que apareixen recurrentment com quelcom que defineix a les persones i les acompanya fins la mort. El colom, l’àguila imperial, posat en la panxa d’Horaci, que representa el nou començament. Els amics de Blau, com dos àngels, un bo i un dolent, agafats un a cada muscle d’Horaci fent-li de consciència... (Anna)

Acabe amb els versos colpidors que hi apareixen, que parlen de la mort com un cant a la vida. He trobat els versos i la gravació (una entrevista televsiiva que li féu l'estupenda Montserrat Roig el 1978). Diuen així:

Me n’he vingut a morir a Verona,
així com fan, nafrats, els elefants
que amb tristos brams i cansament antic
tornen al lloc de la seua naixença
per a morir, com al ventre matern,
segons m’ha dit un veí que sap molt.
He amanegut un jorn com una vela,
alt, com un pi de rodonor solar,
o dreturer, com un exemplar xiprer.
Ho mire tot com darrere els cristalls.
Em note el cor molt petit al seu lloc.
Jo he vingut a morir només,
i veig, pertot, motius de vida encara.

(Poema X de la II part de Les acaballes de Catul
al volum III de l’Obra completa, 1977).

I clou Estellés la recitació televisiva a la Montserrat Roig, amb una frase que no fem si no subscriurel: “Perquè, possiblement, el que més em fot és que jo moriré i la vida continuarà”.

divendres, 8 de juny de 2012

Xicrandes de juny



"Xicrandes de juny": punt de lectura de Júlia Boronat

No hi ha cap imatge, cap símbol de la natura, que transmeta millor el desconcert del professor davant la fi inapelable d’un curs --que fins aleshores havia estat la seua raó de ser-- que aquesta exhuberant florida blavenca de les xicrandes que s'esdevé cada mes de juny. Per més previsible que siga, sempre resulta sorpresiva i inesperada. L’arbre invisible és fa visible durant unes setmanes només per anunciar-nos l'existència d'una vida, latent fins aleshores, al marge de l’aula, en la frontera entre els sentits i les ficcions, entre la realitat i el simulacre.
Un curs més, les xicrandes són per tot arreu. En cada avinguda, en cada revolta del camí, emergint de la terra sepultada de formigó. Els arbres em criden, el seu blau m'atrau i em detinc a contemplar la seua flor. En aquestes alçades, els alumnes escadussegen i esdevenen presències fortuïtes, en una escala, en un corredor, en un darrer missatge. Fa anys, quan érem a peu d’obra adolescent, vaig abandonar per unes hores la pau del centre escolar (un entranyable dia de paelles al pati, amb professors i alumnes, per celebrar la fi del curs:  "colguen les gents ab alegria festes") i vaig acabar cercant refugi als Vivers, sota una gran xicranda, per escriure aquest poema --evocador i enyoradís-- que se’m fa present cada curs per recordar-me aquesta fita concreta del camí, aquest  moment especial de l’existència. Ens cal una aturada. Ens cal mirar el cel. Com si plantàrem un arbre, ens cal alçar acta.


Xicrandes de juny

xicranda florida de juny als jardins arruïnats del temps
Joan Navarro

Per l'home incert que ha vist passar els dies
sense posar senyals als camins: falques.
Pel viatger sens rumb. Per qui només
mira de prop i no alça els ulls del terra.

Pels qui vivim adormits en l'anestèsia
de tot sentit d'octubre a sant Joan.
Vosaltres sou, ara sí, el clar avís.
Se us veu al lluny: les xicrandes de juny.

Del cotxe estant la meravella em sobta:
el triomf blavós dels morats, dels suaus
lilàs. Vingut l'alt punt d'aquest moment
em ve l'impuls de cercar-vos arreu.

La intensa flor fa veure també l'arbre,
abans perdut entre els alts verds del camp,
vigia absent de marges i jardins,
marcant el temps, la mà de qui l'alçà.

Amb mi duré, tresor, el blau fanal,
us faré lloc al centre del meu hort,
seré curós amb el temps. Espectant
d'eterns retorns anuals. De llums, d'aigües.

Ací al parc, aquest matí de juny
fort, calorós, cauen hores i flors.
Voltat de blaus, una remor em té:
arbre sens fruit, quin és el teu delit?

 

dijous, 7 de juny de 2012

Recordeu-me demà


Un matí lluminós tornem a l’aula, repartim treballs acadèmics que han estat avaluats: un poemari, un dietari escrit en els dies de pasqua, els comentaris d’uns relats, la valoració d’una ruta literària, d’un congrés geoliterari, la ressenya d’una sessió teatral, la de la vinguda de l’escriptor, tot això que hem anat fent i que ha establert un vincle escolar, que són ara els vostres escrits, les imatges fugisseres i els relats digitals que hauran de perdurar. El professor, en les seues últimes paraules, glossa les qualitats dels seus alumnes, en remarca els gestos que li han arribat. Hi ha una certa expectació. Passen les hores i encara fem un rogle per compartir unes últimes lectures. És aleshores que el professor llig un poema, de versos alexandrins, que un dia va emprar per acomiadar uns alumnes que deixaven l’institut per esdevenir universitaris. Els alumnes passen i el mestre resta sol a l'escenari esperant una nova funció (ho diu Parcerisas, que és poeta i professor d'anglés, en els versos citats, que un dia haurem de comentar).. L’avui que tanca el poema ha anat, inevitablement, actualitzant-se en cada nova generació.