UA-38196275-1

dimecres, 8 d’agost de 2012

Collidor de seda


El primer dijous d'agost, fidels a la nostra paraula, impartírem una conferència sobre sericicultura valenciana (“Llengua i cutura valenciana de la seda”) a la Biblioteca d’Ador, convidats per la regidora de cultura de la localitat (dins els actes de la XXVI Setmana Cultural i Esportiva Ador 2012). Més enllà del compromís adquirit, ens movíem per una força que ens retornava a la terra i a les nostres gents, que ens venia de lluny. Com si  el castell de Palma (i Ador) de Joan de Próxita, com un far interior de la nostra memòria, ens haguera portat en una travessia des de la seua illa d’Ischia napolitana al mateix balcó de la Safor, aquest racó on se’ns configura la mirada sobre el món. Una força que ens rebolicava entranyes íntimes com el retorçut traçat morisc del poble. Una presència latent que ens feia perdurar com la séquia March, la que naix en l’Assut d'En March d’Ador, sobre el Vernissa, d'aigües immemorials que evoquen un passat, confluència entre el treball agrícola i el lent amor a les paraules.

Anar a la mar


El TFM l’acabaré a la mar de Nules”. Així em parlava la filòloga combatent i tenaç l’últim dia de juliol. Això ens portà a una conversa sobre la distinció entre “anar a la mar” i “anar a la platja”. Els valencians, de sempre, hem emprat la primera fòrmula. “Anar a la mar a nadar o a prendre el sol”. La “playa”, pronunciat directament en castellà, ha estat una aportació linguística associada a la urbanització del nostre litoral. Josep Piera ha escrit diverses vegades sobre aquesta distinció, gens banal perquè configura tot un imaginari vital. Al seu darrer lllibre 'Joc de daus' (Edicions 62) argumenta sobre aquesta distinció i ens l’aproxima a l’expressió italiana “andare in mare”.  Hi hagué un temps que desplaçar-se a la mar equivalia a fer un complet desplaçament familiar, que podia durar uns mesos. Estiuar, un verb de durada cada vegada més escassa. Deixar una casa per obrir-ne una altra allà on el vent és fresc i la mar a prop ha estat un costum que el mateix Josep Pla ens ha descrit a El quadern gris, en el seu cas de Palafrugell a Calella: “primer marxa el carro amb els matalassos i la roba i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant –produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat.”

Cartes de lluny


Maleta de Josep Pla
En tornar de la calor urbana, obrim la pantalla i ens trobem un missatge d’urgència de la nostra coneguda i benvolguda Laura Súnion:

Professor! Al final ni dinaret, ni bar del mercat, ni res... Demà marxe cap a Noruega! Volia demanar recomanació d'algun llibre per emportar-me però és ja massa tard així és que supose que me'ls acabaré descarregant d'internet. Si s'anima a suggerir una servidora estarà d'allò més contenta. Supose que escriuré alguna mena de quadern de viatge, ja tinc la llibreta a punt.
M'estic estenent... Ens veiem a la meua tornada en desembre. Potser trie l'itinerari d'arts i humanitats, i si no espere que puguem afegir-nos a les rutes com l'estimat alumne dels pantalons vermells, amb bon pa i vi dels pobres.
Demà sí que serà una cançó! Que tinguem sort.

Què us diré? És cert, el professor ha viscut massa temps tancat a dalt la torre d’ivori i no ha hagut el temps per fer la trobada per tancar el curs amb uns versos elegíacs i obrir-nos  a l’estiu que ens convidava a una altra vida. Ni tan sols podem dir que hem estat distrets. És per això que escric una resposta d’urgència, com una plana d’estiu d’aquest llibre del professor.
Una altra forma de separació és aquesta dels alumnes que deixen València per anar-se’n lluny. Estudiar en un lloc llunyà. Viure fora. Veure-ho tot amb ulls nous i estranys. Conéixer unes altres gents. Erasmejar.