UA-38196275-1

dimecres, 6 de febrer de 2013

La gàbia del lleó





Quan escrivim al blog, compartim una part de les nostres cabòries amb uns lectors que sentim propers. La torre d’ivori de l’escriptor és una imatge, segurament ja, associada a un passat. El treball continua fent-se al silenci de casa, però tenim l’oportunitat de mostrar-nos a l’exterior. I, així, tenim la possibilitat de saber el que uns altres estan fent des de les seues cases, des de l’aïllament de la torre d’ivori, de les gàbies inaccesibles o en itinerància, tal com ara vivim.

Caterina Valriu, a la casa de mossén Alcover a Palma
Entre els textos que havia deixat per escriure i per mostrar al blog, hi ha un que té a veure amb la visita que vaig fer el passat desembre a la casa de Mossèn Alcover a la ciutat de Palma, al costat mateix de la Seu. Una casa on un lleó de la filologia, treballant intensament,  fent hores tancat dins la gàbia, investigava amb passió la llengua que ara escrivim d’una forma primigènia, voraç i entusiasta, amb uns resultats colossals. I vull connectar aquella constància d’Alcover amb l’actual extensió del coneixement del català (pobra però real) i, també, la del seu ús (sempre mirant pel costat positiu), com mostren els escrits que cada dia llig, enllaçant-me des d'ací, de veus ben pròximes. Joves que escriviu i feu servir, amb rigor i precisió,  la mateixa  llengua que un lleó treballava tancat en una casa a tocar de la Seu de Mallorca. Un fet que arriba a emocionar-me.

divendres, 1 de febrer de 2013

Sigueu poetes



La platja de Gandia , la foguera,  March, el temps que ens mira
Tornem al solc. El professor reprén el llibre allà on havia quedat. Agraïm ben sincerament les mostres de felicitació. “No sabia que escrivies poesia?”, encara m’ho ha dit hui un company. Curiós, com si tot allò que fem haguera d’estar escrit en la nostra targeta de visita. “El que un és no ha de dir-ho”, diu la màxima que sempre ens repetia el nostre mestre, per alertar-nos contra la impostura. Com sentencià Papasseit a “Contra els poetes amb minúscula”, es pot ser poeta sense ni tan sols escriure versos. Ser poeta és una manera de ser, una actitud front a la vida: “I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes. Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers”. Una actitud vital que mira endavant: “la reflexió no té un valor tan alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme”.