UA-38196275-1

dijous, 26 de desembre de 2013

El Cant de la Sibil·la


He perdut el compte dels anys que hi vaig, que deuen aproximar-se a la vintena. Parle de la cerimònia del Cant de la Sibil·la a l’ermita de Santa Anna de Gandia, en la nit de nadal.
Després del sopar familiar, pujar a Santa Anna és sempre un ritual purificador. Passem per la barriada de Natzaret, on les palmes i el flamenc ens recorden el component humil de la celebració. Ascendim el calvari de Santa Anta i divisem el paisatge nocturn de la ciutat de Gandia, a la dreta, a l’esquerra el castell de Bairén i, al front, la marjal, amb la platja al fons. La humitat ens du les olors del romer, d’algun timonet, de l’espígol, que es barregen amb el perfum de la pinassa. Quan baixem, en acabar la cerimònia, en som uns altres. Som nous, perquè les paraules que la Sibil·la ens ha recordat ha fet una neteja dels registres més íntims.

dimarts, 24 de desembre de 2013

La pena infinita de Toti Soler


La fascinació per la llengua, per la paraula i pel territori, per la poesia en definitiva, la devem, biogràficament, a la descoberta juvenil de l’obra de Vicent Andrés Estellés. I Estellés ens va venir, al seu torn, dut per la veu de l’Ovidi Montllor. Ni el poeta ni el cantant són ja entre nosaltres. Però ens queda, com una pedra on agafar-nos, la música i la dignitat de la guitarra de Toti Soler, el fidel acompanyant d’Ovidi durant més de vint anys. El doble LP de 1979 Coral Romput és paraula, és dicció, però és també la música imponent i arriscada de Toti, que durant una hora i vint-i-cinc minuts memorables expressa tots els matisos de la vida i de la pena. Ho va escriure Estellés: "Lluminós i terrible, Toti Soler i la seua guitarra, tota de llum i de tendresa, de delicadesa, d'aigua".

divendres, 20 de desembre de 2013

A la recerca del paradís

Si algú ens preguntara on és el paradís, segurament li respondríem que, en aquesta vida terrena que habitem, podríem trobar-lo en algun lloc o moment de la infantesa. Pensem, sense por a equivocar-nos, que les mestres dels infants són, possiblement, les que viuen més a prop que ningú el gaudi del temps feliç en què els humans unim en un de sol tots els sentits. Els estudiants d’educació infantil saben que tard o d’hora el paradís obrirà les seues portes per a ells. Acompanyar en els seus aprenentatges aquest col·lectiu és, com hem tingut ocasió de comprovar, una altra mena d’ascens angèlic. La meua particular estada a l’Olimp ha estat breu. Tant, que hui he oficiat la cerimònia de l’adéu, amb la lectura d'un parlament i la recitació d’uns poemes.



Cosa d'un dia

Sempre ens satisfà que un dels nostres estudiants (deixebles o batalumnes, per dir-ho amb uns altres sinònims) guanye un premi literari. Amb els joves alumnes de secundària ja havíem experimentat el goig de veure recompensada la seua creativitat, però la vida universitària també ens depara la trobada amb joves que tenien una llavor literària que hem vist crèixer. I, més encara, joves que escriuen més enllà dels tallers literaris compartits a les aules, joves que perllonguen la la passió literària i que, fins i tot, reben premis literaris i publiquen els seus textos.



divendres, 6 de desembre de 2013

Sembrador i collita



Una de les emocions que la vida ens depara és el retrobament amb els nostres mestres. Més encara si tenim la sort que ens puguen donar encara una última lliçó. Una propina inesperada. Així ho va fer el meu mestre Antoni Ferrer, que el passat octubre va assistir al lliurament del premi al Llibre del professor al Palau de Cervelló -d'aquest moment parla la imatge que reproduïm- i ara ens regala un il·luminador i mesurat escrit sobre aquest poemari, que és sobretot una reflexió sobre el món de la paraula, és a dir, sobre el fil que uneix ensenyament i poesia.


dijous, 5 de desembre de 2013

Vós, mestre Ferrer


Antoni Ferrer Perales fou el meu professor a 2n i 3r de Bup, els cursos 1978-79 i 1979-80, a l’Institut “Cid Campeador” de la ciutat de València. Encara el recorde ara com l’he recordat sempre. Arribava Antoni Ferrer al Cid, amb aquell Citroën dos cavalls, brut de la pols dels camins de l’Horta, quan els campanars eren encara els senyals més elevats dels pobles. Algun llibre sempre a punt per ser llegit, la cigarreta a mà, la barba concreta i els cabells vagament desendreçats, amb aquells pantalons vaquers de tergal, tan dels anys setanta, com els que jo mateix duia aleshores.