UA-38196275-1

dijous, 6 de febrer de 2014

Es palpava, es vivia

L’última classe amb uns alumnes. El ritme escolar universitari ens obliga a assistir a aquest moment de trànsit i separació en més d’una ocasió al llarg d’un curs. I, per aquest cantó, no voldria caure en la rutina, ni tampoc en l’oblit. “Que demà me’n recordi” és la màxima del distret ferraterià que prenc com a divisa. L’aula 27 és sempre viva. Hi ha veus, moviments, entrades i eixides, consultes a mòbils i portàtils, gestos i mirades entre encuriosides i atentes. Els apunts conviuen amb botelles d'aigua i restes del berenar. Es respira la força de la jovenesa, però també l'aroma de la responsabilitat. Són llicenciats i graduats, determinats per l'agenda i la gestió de xarxes i watshaps. Els seus somriures expressen l'alegria i no hi ha dia que no hi haja rialles i aplaudiments euforitzants. També silencis commovedors. L'escenari em transporta cap aquells alumnes encara de curs anual, del temps pretèrit de la Diplomatura. L'aula és espaiosa, amb taules agrupades en cercles, que convoquen al treball en grup i la xarrada. Però és, sobretot, una gran habitació amb vistes. Uns grans finestrals ens emmarquen una visió esplèndida: les baranes del riu Túria. Un riu, amb segles d’història, ara sense aigua.  I unes baranes mudes, que atresoren els secrets de la ciutat i per això callen. Les baranes brutes del riu eren, com explicava Estellés a Montserrat Roig, “el mur de les lamentacions sexuals de les parelles de valencians de postguerra”. I, just ací, per Montolivet, quan es feia fosc, “entre dues clarors, o a les fosques, es palpava, es vivia”. Recordar aquest fet significa entendre un temps i unes gents que el poeta de Burjassot ha volgut deixar-nos en llegat, ara que les aparences suplanten les essències i fan de la realitat un simulacre (“Hem guanyat una bruta, trista civilitat”). No em canse mai de mirar la portada del Llibre de Meravelles, editat per l’editorial L’Estel, el 1971. Sanchis Guarner, que patí pressó a pocs metres d’ací, n’escriu el pròleg i destaca l’enorme quantitat de topònims urbans. Els noms dels ponts. Des d’ací veig el pont del Regne i, més enllà, el de l’Àngel Custodi. I les dures baranes del riu. És just la vista amb què em trobe cada vegada que entre a l’aula 27, on he tingut el plaer de compartir, amb la bona gent, el temps d’unes classes, per formar els professors futurs, que ben aviat es mouran inquiets per les aules. No he pogut estar-me de dedicar-los unes paraules rituals de comiat.