UA-38196275-1

dijous, 6 de febrer de 2014

Es palpava, es vivia

L’última classe amb uns alumnes. El ritme escolar universitari ens obliga a assistir a aquest moment de trànsit i separació en més d’una ocasió al llarg d’un curs. I, per aquest cantó, no voldria caure en la rutina, ni tampoc en l’oblit. “Que demà me’n recordi” és la màxima del distret ferraterià que prenc com a divisa. L’aula 27 és sempre viva. Hi ha veus, moviments, entrades i eixides, consultes a mòbils i portàtils, gestos i mirades entre encuriosides i atentes. Els apunts conviuen amb botelles d'aigua i restes del berenar. Es respira la força de la jovenesa, però també l'aroma de la responsabilitat. Són llicenciats i graduats, determinats per l'agenda i la gestió de xarxes i watshaps. Els seus somriures expressen l'alegria i no hi ha dia que no hi haja rialles i aplaudiments euforitzants. També silencis commovedors. L'escenari em transporta cap aquells alumnes encara de curs anual, del temps pretèrit de la Diplomatura. L'aula és espaiosa, amb taules agrupades en cercles, que convoquen al treball en grup i la xarrada. Però és, sobretot, una gran habitació amb vistes. Uns grans finestrals ens emmarquen una visió esplèndida: les baranes del riu Túria. Un riu, amb segles d’història, ara sense aigua.  I unes baranes mudes, que atresoren els secrets de la ciutat i per això callen. Les baranes brutes del riu eren, com explicava Estellés a Montserrat Roig, “el mur de les lamentacions sexuals de les parelles de valencians de postguerra”. I, just ací, per Montolivet, quan es feia fosc, “entre dues clarors, o a les fosques, es palpava, es vivia”. Recordar aquest fet significa entendre un temps i unes gents que el poeta de Burjassot ha volgut deixar-nos en llegat, ara que les aparences suplanten les essències i fan de la realitat un simulacre (“Hem guanyat una bruta, trista civilitat”). No em canse mai de mirar la portada del Llibre de Meravelles, editat per l’editorial L’Estel, el 1971. Sanchis Guarner, que patí pressó a pocs metres d’ací, n’escriu el pròleg i destaca l’enorme quantitat de topònims urbans. Els noms dels ponts. Des d’ací veig el pont del Regne i, més enllà, el de l’Àngel Custodi. I les dures baranes del riu. És just la vista amb què em trobe cada vegada que entre a l’aula 27, on he tingut el plaer de compartir, amb la bona gent, el temps d’unes classes, per formar els professors futurs, que ben aviat es mouran inquiets per les aules. No he pogut estar-me de dedicar-los unes paraules rituals de comiat.

Parlament de Comiat 

M’ho va fer notar un alumne, que sap riure's i aplaudir cada ocurrència. “Ens faràs un discurs de comiat?”. “Com que vas dir a classe que setmanes abans de la fi prevista ja vas pensant en com diràs adéu, a hores d’ara ja deus saber què ens diràs l’última classe, no?”.
Quan us vaig parlar de l’emoció de la fi del curs, del moment de la separació amb els alumnes, alguns dels quals t’han acompanyat els dies i t’han ocupat els pensaments de més d’un curs, ho feia pensant en alumnes de secundària, als quals veus un mínim de tres o quatre hores per setmana, unes ànimes en transformació sobre les quals la teua influència té un pes. I, més exactament, alumnes de batxiller, que deixen el centre on tu restaràs un curs més, en un etern retorn anual. Amb els alumnes universitaris també n’he fet, de parlaments de fi de curs. Però és ara la primera vegada que ho faig per a vosaltres, els alumnes del màster d’ara i els professors de demà mateix.
Pel matí, quan he arribat a la Facultat de Magisteri, us he vist entusiastes i alegres, amb un comboi contagiós, que m’ha tret els dubtes i m’ha confirmat la necessitat d’unes paraules finals. Perquè fer classe no ha de ser mai l’equivalent a una rutina. Treballem amb persones, tot i que una de vosaltres em confessà, per a la meua estupefacció, que durant els anys de carrera només un professor l’havia tractada com a tal. Luis Cernuda adreça un poema de comiat als seus alumnes dient-los que “mai foreu comanys de la meua vida...” i “que mai sereu companys de la meua vida”. I, certament, és així, el professor pot i ha de tenir l’esperit jove, però “el temps d’una vida ens separa, infranquejable”.
Vosaltres entrareu dilluns al paradís de les aules. Un centre pot ser més nou o més vell, semblar un castell o una pressó, però per a vosaltres ha de ser vist sempre com un santuari, com un temple, un espai habitat per uns adolescents que sempre tenen la mateixa edat, amb unes regles simples, sense els artificis i enganys del món exterior. Entrareu dins cel protector en el qual encara pense, perquè voluntàriament el vaig abandonar fa tres anys, i potser per això encara en tinc l’enyorança. Durant anys, el llaurador ha treballat la terra, de vegades aspra, per fer dels joves els ciutadans futurs. Ara, el llaurador sembra per a collidors que hauran de reprendre l’etern cicle de la sembrança. “Tot llaurador és pagat pel jornal” escriu March. El vostre jornal tindrà una paga suplementària: “Qui és mestre d’amor, del guany ja en pot viure”, ens recorda Papasseit. La vostra terra és, si teniu cura en els conreus, el jardí de les delícies de l’ensenyament.
Havia considerat que no havia de fer cap parlament, perquè han estat poques les setmanes compartides i perquè la nostra separació no serà definitiva. Encara ena haurem de veure. Afectarà bàsicament les aules de Montolivet, en la vella escola “Ausiàs March”, que un dia evocareu, com el temple derruït i esplendorós de Súnion, amb un crit d’alegria. Ja sabeu que, en acabar les pràctiques, vosaltres tornareu encara a divisar l’esplendor primaveral de les baranes del riu de València. Un riu que és a la nostra ment, com segurament ho seran moltes de les mirades d’alumnes, encara desconegudes, que us hauran d’acompanyar, com els amors primers.
Com us deia, pensava que no havia de fer cap parlament, però diumenge vaig rebre una trucada inesperada que m’ha remogut fibres antigues i que, si em permeteu, us explicaré. “Hola, sóc Carmen Alfaro, la teua companya de pupitre de Primer de Bup”. Recordava el nom, la persona i la veu acaronadora. De sobte, vaig retrocedir al curs 1977-78. Aleshores jo era un monyicot que havia abandonat Gandia i arribava a una València desconeguda, on no coneixia ningú. A Gandia, el pare Faus, vivint encara el dictador, ens havia ensenyat a escriure en valencià (dit aleshores “llengua vernacla”) i havíem pres una consciència lingüística que ja movia els nostres actes. A València, la llengua era oculta i recorde com a primer referent sonor el programa de ràdio de Toni Mestre “De dalt a baix”, que escoltava amb fruïció. Tot era molt humil a l’institut del Cid, però allí vingué un dia Sanchis Guarner, allí s’interpretà “La Torna” dels Joglars i allí vaig conèixer el meu primer mestre poeta, Antoni Ferrer. A la porta de la classe de Primer-D, hi havia penjat un cartell, amb una quatribarrada sobre la qual hi havia escrit aquell poema convertit en himne i bandera “Assumiràs la veu d’un poble...”. A l’última fila de l’esquerra, ens asséiem Carmen Alfaro i jo. Ella era una joveneta considerada i i jovial i, com a bona companya, sempre reia les meues gràcies, i per això moltes vegades era amonestada pels professors, especialment per Amèlia, la professora de Literatura. Tot i que València és encara un poble, en deixar l’institut he tingut una nul·la o escassa relació amb aquells companys. Per això em va alegrar tant que Carmen em trucara el passat diumenge.
“Hola. Te’n recordes de mi? Ara sóc professora d’Educació Física a un institut de Patraix i organitze activitats en un Centre Cultural del barri. M’he enterat que has publicat un llibre de poesia i voldria convidar-te a presentar-lo pel maig”. He de reconèixer que em vaig commoure. Però tot seguit em va dir que havia mantingut el contacte amb aquells companys de fa trenta-cinc anys. Que els hi convidaria. I va començar a dir els noms d’aquell temps: Cubel, Blat, el Poto... Em vaig espantar. Fins i tot convidaria el meu admirat mestre poeta, ja jubilat.
Aleshores no era fàcil trobar el valencià pel centre, però ara Carmen Alfaro em parlava dolçament com sempre, però en valencià. Ensenyem per a transformar la societat i és l’educació allò que ens humanitza. Va ser aleshores que vaig pensar que sí que havia de dedicar-vos algunes paraules. Perquè el cicle de la vida escolar fa que les funcions d’alumne i de professor siguen etapes que es retroalimenten i que és el llegat dels nostres mestres allò que transmetem als deixebles.
Perquè vosaltres condenseu tot allò que al llarg dels anys he estimat. De la Granja d’Escarp a Càlig, de Vilafranca a Pedreguer, del Camp de Morvedre a la Ribera, de la Marina a l’Horta, de la Costera a totes les Valls del País, sou la llavor d’un futur, d’un temps i d’un país que, encara avui, volem nostre. Fa goig veure-vos, joves i decidits, tota una nova promoció de futurs professors de llengua, diversos i entregats a una fi. Veure-vos associar la llengua i la literatura a un territori, fa que cobre vida i es signifique. Fa goig escoltar-vos, pel que dieu i per com ho dieu, fent ús d’un “català molt aseaet” com us va dir Ferran Torrent, que amb la seua actitud us va ensenyar la màxima més important del professor: “donar nous als xiquets”, la consigna del poeta Catul, que parla a favor de la felicitat. No us escolteu qui us parle de caos, de tragicomèdia o de desesperança. Busqueu aquells mestres que encomanen la passió, que entreguen el seu temps per la carícia d’una mirada, d’un somriure.
Agafeu la carta que escriguéreu, com a treball de classe, per als vostres inconeguts alumnes. I proveu de adreçar-la cap a d’ells. Les vostres paraules estan carregades de saviesa i jo, modestament, pense en els vostres consells. Com aquest d’Artur, sempre bonhomiós: “Els pitjors moments ens fan créixer i sovint la desesperació és el preludi de la serenitat i de l’esperança”. “Lluitar constant i vèncer”. Per això “El pi de Formentor” de Costa i Llobera agrada tant els adolescents com als professors novells. El món que voleu transformar us espera als instituts, que, com afirma el filòsof George Steiner, és el lloc on es decideix el combat contra la ignorància i la foscor.
Recorde encara les mirades dels alumnes en la meua última classe a secundària. Per primera vegada no eren ells qui em deixaven a mi dins l’aula buida. Per desfer-me’n l’enyorança, vaig aplegar els poemes que havia escrit al llarg dels cursos, per fer-ne un de sol, amb el títol significatiu de Llibre del professor. No sabeu la gràcia que em fa que, per a l’assignatura d’Aprenentatges, hageu elaborat la vostra primera guia didàctica. Per tancar aquesta última classe compartida amb vosaltres, us llegiré un poema del llibre, que condensa tots els viatges escolars en un inventari d’emocions compartides, d’instants eterns irrecuperables.



4 comentaris:

  1. Què emotiu i què bonic! Llàstima que me n'haguera d'anar abans pel tren, però ja em van dir que mentre feies el discurs va córrer alguna que altra llàgrima d'emoció per la classe...

    ResponElimina
  2. Oh gran Ausiàs! Que no et tomben!

    ResponElimina
  3. Haurem d’aclarir que les incials P.P. són reals i pertanyen a una exalumna de la Diplomatura, ara mestra a la terra del sud, al Baix Segura. Ella també es va enamorar de les classes i de l’edifici on tenien lloc. M'alegra molt que s'haja fet present (em diu que acaba de comprar el llibre de versos via Amazon). “Oh vell Ausiàs” evoca, precisament, l’edifici de l’escola de Montolivet, a la vora del riu i de les seues interminables, i per això mateix eternes, baranes. Temple mutilat. T’evoquen de lluny les teues alumnes. Allí van ser escrits versos que perduren.

    ResponElimina
  4. Avui, tot just després de rebre notícies d'un sofà, unes botes i un tanatori he recordat. Oh Súnion! Aquelles baranes, fumant amb el roder de la Vall d'Albaida mentre vosté provava de guardar-nos de la impostura... i els pernils, i tot açò i tot allò que deixa l'Ovidi...!!Ara, mentre enllestisc unes activitats de lectura d'en Verne per a les criatures, també espere uns angels...

    ResponElimina