UA-38196275-1

dimecres, 29 d’abril de 2015

Festa i eternitat a la Vall d’Albaida





La vida són moments. Moments viscuts, compartits amb la gent. M’ho repetia, el dia de sant Jordi, amb insistència desfermada, un alumne a qui l’experiència li aporta una dosi suplementària de saviesa, condimentada amb la sornegueria i el sentit de l’humor necessaris per sobreviure. I, com que són uns determinats moments allò que la nostra ment voldria eternitzar, em sent obligat a escriure unes ratlles amb voluntat d’alçar acta i compartir-los amb els feliços pocs lectors.

El passat vint-i-tres d’abril encetàvem a Ontinyent, joiosos i feliços, el VI Curs de Cultura Popular, altrament dit II JornadesLiteratura Territori i Educació, dedicat a explorar les relacions entre la festa popular i la seua dimensió i possibilitats educatives. Una trobada intensa de tres dies de la qual comence ara a eixir-ne, recuperades les constants emocionals i físiques.





Muntar un curs acadèmic, per senzill que parega, és un assumpte llarg i pacient. Una suma de detalls, d'elements diversos, que vas construint i vivint dins el cap, mentre vius l'altra vida, aquella que t'empeny. La convocatòria ontinyentina l’hem anat fent a poc a poc, els frenètics darrers mesos, el darrer any, amb una barreja de possibilitats, de noms, de llocs, de combinacions, dansant dintre nostre, que havíem de disposar en un programa que ha anat fent-se fins el darrer dia. I així hem aplegat, entusiastes i complidors com pocs, els divuit ponents a qui hem convidat a la Vall d’Albaida, procedents de sis universitats diferents (UA, URV, UB, UVIC, UIB i la UV), des dels etnopoetes fins els manifassers de les geografies literàries. Un luxe de participants i convidats, pel seu rigor i disposició per fer-nos compartir una part de la seua saviesa. I, també, ens enorgulleix haver pogut aplegar fins una vintena d’estudiants, de joves investigadors, que presentaven comunicacions. Perquè, és clar, els protagonistes decissius de les Jornades han estat els 130 estudiants que s’hi han matriculat. En els temps que corren, de pragmatisme pujat de to, seduir uns joves per participar en una convocatòria acadèmica no és cosa facil. Estudiants valencians del Campus d’Ontinyent i del la Universitat de València, mestres i filòlegs, que seran els docents del demà. I, també, l'imapagble colla vinguda de Tarragona, el grup mallorquí, nombrós i participatiu, d'ulls ben oberts, o les joves estudiants de Barcelona, entranyables i primigènes en la seua primera eixida universitària. Els accents de la llengua, la diversitat del país, compartint moments al cor de la vall: “venim del nord, venim del sud, de mar endins, de terra enllà”.

La Vall d’Albaida, la vall blanca, és com escriu el poeta Salvador Jàfer “un lloc virginal dedicat a la lluna”, un espai humà irrepetible, on experimentar la felicitat i la festa és un deure que, modestament i sense estridències, hem acomplit entre els dies que van de sant Jordi a sant Marc. Els moments són ara imatges. Uns llocs que cobraven vida per moments. El viatge en autobús. L’arribada. El poliesportiu. El trinquet, on els joves dormien, fent de la incomoditat i la manca d'intimitat un element de cohesió perdurable. La casa rural encantadora. L’hotel neomossàrab com un ensomni. L’escola republicana Joaquín Costa, seu del Curs, amb la seua solemnitat impagable. Aquella nit a Ca la Mera, quan tocava la Trocamba Matanusca per a un públic jove que no mai els havia escoltat. Em vaig esborronar en aquell ambient nocturn i amb aquella música addictiva i engrescadora. Hores abans havíem tancat la primera sessió al so de Ximo, la marxa del mestre Ferrero, i l’endemà ho faríem amb la Muixeranga. I la Ploma Elèctrica, que encara obri els dijous. L’Almàssera, amb les músiques dels vuitanta. I la cimera impagable, amb els joves mallorquins, sobre el nou congrés, alçant acta nocturna. La passejada per la Vila, amb la Puríssima eixint de l’església amb el so de l’Himno Nacional, per desfilar en processó camí del barri de sant Rafael. I els dinars i sopars col·lectius preparats per Joan Robledillo, aquest resistent heroi de l'hosteleria local, al casal dels Moros Marins. Aquella nit, a la plaça Sant Doménec, on celebràvem el darrer sopar. La marxa mora i la música de xaranga. El passodoble que sonava i que feia ballar els joves, com si Sant Doménec fora aquella nit la mateixa plaça del Diamant. I, a la fi, Bocairent. El passeig diürn i la festa final. El cinema Avenida que tancava el curs. Els xiquets de Carcaixent amb els mòbils, deconstruint l’"Assumiràs estellesià" damunt un escenari. El carnaval dins el cinema. El vicerector que evoca benediccions de camions i festes contemporànies. Els llibres a la plaça. La paella amb aromes de muntanya, en el maset del Terç dels Suavos. Els cabolos. L’herberet. Les sentides paraules finals i els adéus. El camí de tornada.







Evoquem els espais i les circumstàncies, però retinguts a la retina de la memòria ens queden, de forma inesborrable, els moments fugissers viscuts amb les persones, algunes cares conegudes però en bona part éssers nous, mai no vistos abans. La vida mateixa que ens renaix. L’atenció impagable de la gent. Aquella conserge, uniformada, que sempre somreia. Els mestres del Ceip Bonavista, del popular i estimat barri de Sant Rafael d'Ontinyent, que ens parlaven en primera persona. Els festers acompanyant-nos al museu de la festa. L'escriptor i el cronista que retrobàvem al Palau de la Vila seguint "El Justícia". Els ponents, els professors i les professores entregats. Les festes fetes una única festa que ens unia. I el jovent. Les col·laboradores d’Ontinyent amb les seues samarretes blaves, pintades a mà pel company Ximo, pedra angular, sempre generós i amatent a la utopia. Les coques i les monjàvenes. La pausa-café com a símbol d'encontre necessari. Aquelles mirades. Els somriures. La il·lusió. Els joves carregats de llibres i maletes camí del poliesportiu. Una fraternitat irrepetible. Les joves tendres que il·luminaven la sala quan parlaven de festa, perquè elles eren la festa. Les polèmiques suscitades a les ponències al voltant de la celebració escolar de la festa del 9 d’octubre i el rei Jaume. El (re)descobriment dels meus propis aulmnes, fins aleshores poc visibles, fora de l’aula. “Bataller, si vas a l’hort…”, pronunciat amb força per l'alumne sorneguer, quan a Ca la Mera es féu el silenci, quan els músics plegaven, passada la mitjanit, i que (re)aparegué com a motiu en la ponència de Joan Borja. La poètica popular, va dir el mestre alteà, s’actualitza i es fa viva quan es verbalitza en els contextos concrets. La missió del mestre, com un deure ètic, ja ho sabeu, és dur els fruits saborosos que il·lusionen i endolcisquen els seus joves alumnes: "porta figues i albercocs, si vas a l'hort...". Efectivament, havia tornat a la ciutat del Pou Clar amb un cistell ben carregat de fruites dolces, collides amb mà amorosa, prestes a ser menjades amb l'avidesa dels joves, com quan, arribat el juny, en acabar l'escola per la vesprada els xiquets del Bonavista entraven a aquell hortet de la memòria per collir albercocs i menjar-se'ls allà mateix, davant la meua mirada extasiada.






Era la Vall. Era la força d'una idea. D'una fe. D'un entusiasme compartit. Aquella vall on vaig viure intensament durant cinc cursos i on ara tornava, després de més de vint anys d'absència. “En Comala comprendí que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver”. Els versos de Sabina m’havien percutit el cervell des de feia temps, amb Ontinyent sempre al fons, i ara hi tornava a l'escenari de la felicitat i tot era nou i tot era bell. La Vila, vista i passejada durant dos dies, em semblava un somni recuperat i els campanars nocturns, vigilants i poderosos, eren una fascinació que vivíem mentre queia la nit sobre les pedres i les nostes ànimes. Hem hagut de tornar per constatar-ho: el territori de la nostra joventut és sempre el lloc que més ens atrau. La nostra geografia íntima passa per la infantesa, però són els escenaris de la joventut allò que ens determina. D’Horta de Sant Joan, Picasso va dir: “Tot allò que jo sé ho he aprés a Horta”. Amb aquest curs he tornat a Comala, a Horta, a Ontinyent. Però no he tornat sol, he tornat aompanyant, per aprendre amb la gent. La bona gent de la vall que ara tornava a estimar. “Una ciutat es converteix en un món quan s’estima un dels seus habitants” era la frase de Lawrence Durrell que em retornava. Els versos del passat i els versos nous conflueixen en un punt (“Sempre he volgut anar-me'n: / si viatjo és que encara persegueixo / un lloc llunyà on poder refugiar-me / i no tornar mai més” escriu Joan Margarit). Si un dia em perd, serà a l’Ontinyent de la memòria que ara se m’ha fet present en una suma intensa de moments, matèria de crònica documental, que, il·lusòriament, voldria eternitzar.










7 comentaris:

  1. Fa només un any encara estàvem recordant amb tota l'estima l'acollida de Comarquinal, de les Laures i dels Sants. Amb un enyor encara ben a dins.

    Ara, un any després, la història es repeteix. La vivència a Vic fou tan especial que pensava que seria irrepetible. Però, ai las de mi! Com solen dir: el millor estava per vindre. Sempre sota la direcció d'un mariner que mai ens falla. Que no deixa de navegar. Per ell, per tots. Cada instant ha estat més intens que l'anterior. No cal ni repetir tots els moments que ben bé ha resumit.

    Fa un any ens preguntaven què feia aquest mariner perquè el seguírem amb tanta fe. Bé, no cal una resposta. Es veu als ulls de la gent, en la seua il·lusió i en l'esforç constant que mai s'atura.

    Fa un any li comentava: "Ara, des de casa, encara sóc a Vic". Bé, ara, des de casa, encara sóc a Ontinyent. Encara sóc a Bocairent. Encara sóc a cada minut viscut. Encara.

    pd: Els feliços pocs lectors són més dels que es pensa.

    Mil gràcies per fer possible tots aquests moments.

    ResponElimina
  2. David, amic, company, amb quina intensitat m’arriben les seues paraules. La tornada a Muro no li ha tallat les ales al poeta, perquè ho és a totes hores. Els minuts viscuts que volem transmutar en instants eterns. Com en l’amor, i ho hem aprés del mestre Ausiàs March, ens cal navegar tot i els vents contraris o els canvis sobtats de l’oratge.”Viure no és necesari, navegar sí”.

    ResponElimina
  3. "Hi haurà vida després del congrés?"

    Aquestes paraules encara ressonen a les parets del Terç de Suavos i fan dringar reiteradament les copes enunciant el nostre particular 'Et dic'. I és que suposa un dubte, un repte, un dilema separar la vida dels moments passats a la Vall entre marxes mores, muixerangues i alguna que altra reinterpretació popular.

    Anirem a l'hort, a collir figues i albercocs; baixarem costeres, pujarem riberes, creuarem deltes i navegarem mediterranis, però hi serem en la memòria; allà on resten les petjades dels bons records. I tot això és vida.

    Perquè tot comença en un mateix, i m'atrevisc a dir que un mateix no és res sense el tot.

    Et dic gràcies, vos dic gràcies.

    ResponElimina
  4. Company Fèlix, les seues paraules toquen les fibres subtils dels dies viscuts. Vosté és un savi. És, directament, el Fèlix de Ramon Llull, protagonista del Llibre de Meravelles (el del segle XIII, però també ho podria ser de l’estellesià). Vosté atresora savieses, altes i regeneradores, com la foguera de Canals, que guarda els secrets de les nits i ens anuncia el nou cicle. Els seus somnis són els nostres.

    ResponElimina
  5. Quin goig fa llegir aquestes paraules, professor. Ontinyent ha sigut un punt roig a l´historial. Altea, la casa de la mar, es va omplir també de somriures d´entusiasme. Entre tota la parafernàlia, a les actuacions i a les paraules de cada ponent hi havia una miqueta de Bataller, o almenys jo ho vaig viure així, altrament què faria allí? Ontinyent no va poder ser, ja vindran altres ocasions. Ja ho sabem: "tot retorna, agrupant-se, i és una sola història..."
    Seguirem navegant.

    LS

    ResponElimina
  6. Hem existit per això. Perquè les vostres il•lusions siguen també les nostres. Per compatir una mirada, una manera de veure més enllà de l’aparença, per damunt les impostures habituals. Laura Marquès sí que em mira allà on jo la veig. Perquè sap trobar la bellesa de Súnion (que en els dies ontinyentins ha estat el trinquet, poblat de matalasos rebregats, bell i sublim malgrat la ruïna). Per això evoque sempre LS amb un crit d’alegria.

    ResponElimina
  7. La fotografia que encapçala aquesta entrada resumeix ben bé tot el que va suposar Ontinyent, tot el que va despertar el VI Curs de cultura popular. Els somriures i les mirades còmplices sempre indiquen alegria, felicitat i gaudi. En veure la foto i en llegir tot l'escrit puc recordar amb nostàlgia tots els moments que vam passar en aquells tres dies. Ara ja més llunyans, però sempre pròxims. Van ser tres dies intensos, sembla que per compte de dues nits haguérem estat tota una setmana.
    Gaudir de coneixement, aprenentatge, festa, llengua i literatura no sempre és fàcil. I en aquestes jornades (o curs) ho vam fer. Com deia el meu company i amic David, Vic va ser insuperable, però Ontinyent no es queda curt. Ara a esperar la pròxima "aventura" amb ganes.

    Tots els moments viscuts es queden al record. Moltes gràcies per fer possible aquests dies!


    Carla.

    ResponElimina