UA-38196275-1

dissabte, 27 de juny de 2015

Limoncello entre cavallers

Per celebrar l’estiu que ens naix… Passat sant Joan, aquell professor de secundària sentia que la seua feina havia acabat i era aleshores el moment de retrobar l’altra vida, fins aleshores oculta als afores de l’escola. I, així, la primera celebració consistia en el ritual  de l’adéu als alumnes que mai no havien de tornar, elevant amb ells les copes de la joventut després de l'última passejada compartida per la ciutat tantes vegades evocada.

Ara el joc és un altre, però és també el cicle de la vida allò que ens mou. Ahir la vida era un viatge d’anada i tornada a la ciutat de Tarragona. Un viatge en cotxe per l’A7, que ens puja i baixa, com un corredor familiar, sempre al costat de la mar tan nostra. Un viatge nascut de la feina, que voldríem transmutar en l’impossible: trobar aquella joventut que ens habita i acompanya, perquè, com una mena d’Alacant del nord, “Tarragona rejoveneix” com recorda sàviament Josep Pla. Però ahir, tanmateix, Tarragona em va fer sentir adult.
El vermut a la plaça del Rei, exercint de viatgers davant la Tarraco mil·lenària, com a preàmbul. I, sense espera, el dinar al carrer del Comte, travessia amb el carrer de Cavallers.  Just en aquell indret on Tarragona havia estat sempre pecat (“a exemple del xiprer creix el pecat” fou la descoberta del jove Estellés en arribar a la ciutat, escenari de l’amor i del pecat). Cinc plats i un postre amb sabors i perfums d’Itàlia. Un homenatge a l’esplendor de la Corona d’Aragó, que encara és viu als carrers. Que encara és el territori únic que reconeixem a la nostra ment. Un dinar dins l'edifici del que havia estat un celler, amb una arcada de pedra, que endevinàvem gòtica, emmarcant el moment, envoltats d'uns comensals festius, anunciadors de l'estiu que ja començava. 

Ahir, els cavallers eren els meus companys. El company de Sinera (d'Amunt, allà on la selva es mira la mar), d’ulls atents, sempre gaudint de ser viu allà on la vida naix, el company ebrenc, l'aragonés errant guiat pel seny i la justícia, que és més hedonista, del que segurament es pensa, clàssic de jove, modern a la maduresa, des que els seus ulls es desperten cada dia davant el cel de la Malva-rosa (certament el teu somni és passar les hores en una butaca, en una casa vora la serra?), i el cavaller incombustible, a qui una sang negrament dublinesa mou projectes i fa explorar límits. Tots tres més joves que jo, mestre d'ànimes que ara variava la funció i els deixebles, sense barca ni xarxes ("Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes"). Tots tres camí de la cimera, camí del balanç i del full de ruta, quan el nostre desig reclamava la brisa marina, la mar propera, la vida que tota hora ens reclama.

Brindàrem efusivament amb limoncello. El perfum fresc de la llimona, percutit als nostres cervells, es confonia amb l’alegria que ens envoltava i que ja ens contagiava. Amb aquest esperit enfilàvem l’avinguda, muralles enfora, per arribar al fòrum universitari, on seríem els marxadors de la partida. I és ara el moment de confessar que el meu avi (aquell que guia bona part dels meus pensaments) era marxador de trinquet, l'espai sagrat on es practica un joc de cavallers, la pilota valenciana. El marxador, la figura imprescindible, l'encarregat de casar les travesses. El jutge. L'home bo. Unes veus que sempre tornen i que són la mesura de totes les coses: Cavallers, va de bo! Cavallers, falta o bona?

La road movie personal exigia el retorn al sud, refent el camí. El dia era llarg, tant com la conversa infinita. Amb el jove conductor, savi observador, repassàvem els detalls, les regles d'un joc que encara no conec ben bé, causa de malentesos i ocasions perdudes. Els jugadors hem de ser sempre més grans que el joc. I, per això, cal saber-ne les regles.

A la nit, al carrer Cavallers de València -sempre cercant ser allà on és la bellesa del temps i de la història- tornàvem a ser novament a Itàlia: rotollo i Peroni davant nostre. Escoltàvem l’italià en les veus de les darreres jovenetes (“Per què aquesta insistència, que no em deixa, d'Itàlia?”, per què sempre Estellés em retorna i em guia?). Una mar, unes llengües. El regust fresc de la llimona al fons de la gola. Cansats, renunciàvem a la felicitat jove i retornàvem a casa (“la casa, ara sí”). Amb una vaga i inexplicable nostàlgia encetàvem l’estiu.

1 comentari:

  1. La lliçó del limoncello, brillant com sempre, professor Bataller.
    Mar Mundet

    ResponElimina