UA-38196275-1

dissabte, 29 d’agost de 2015

Os de sèpia


En caure la nit, passejant ahir vora la mar, vaig trobar als meus peus un solitari os de sèpia arrossegat per les ones. De l’estiu ens agrada llegir amb la llum del sol i la brisa marina davant nostre. L'aroma de la sal i de la pinassa barrejats. Escoltar el soroll exasperant de les xitxarres. És temps de pensaments i paraules en passejades solitàries o bé acompanyat. L’os de sèpia trobat durant la passejada d'ahir em convida a cercar un significat a aquest temps. El neguit de les nits, els molestos mosquits que ens assetgen. Em fa alçar la vista per trobar un paisatge limitat per les llums del port, amb Segària i el Montgó al fons. L’eternitat efímera per on transitem. El mur amb vidres esmolats de botella per on ens toca caminar.

divendres, 28 d’agost de 2015

Desolació de la quimera


Les quimeres, tan necessàries per mantenir la il·lusió jove, són fràgils i es poden trencar a trossets com ho fa un espill quan cau a terra. La vida són canvis, portes que obrim i que tanquem. Per esdevenir adults, cal tancar-ne unes per poder obrir-ne d’altres. Del nostre primer any com a mestres ens comprometérem a no ser mai nosaltres qui trencàrem les abundants il·lusions adolescents. Mai seríem assessins de quimeres. Per exemple, mai seríem nosaltres qui duguérem a una aula una cançó que diu coses com “Mai trobaràs el teu príncep blau”. L’experiència ha de ser viscuda i no admet l’explicació. Poc sabíem, ni de joves ni tampoc de més grans, que vindria un temps d’il·lusions arrassades com les nostres pròpies mirades.