UA-38196275-1

dissabte, 29 d’agost de 2015

Os de sèpia


En caure la nit, passejant ahir vora la mar, vaig trobar als meus peus un solitari os de sèpia arrossegat per les ones. De l’estiu ens agrada llegir amb la llum del sol i la brisa marina davant nostre. L'aroma de la sal i de la pinassa barrejats. Escoltar el soroll exasperant de les xitxarres. És temps de pensaments i paraules en passejades solitàries o bé acompanyat. L’os de sèpia trobat durant la passejada d'ahir em convida a cercar un significat a aquest temps. El neguit de les nits, els molestos mosquits que ens assetgen. Em fa alçar la vista per trobar un paisatge limitat per les llums del port, amb Segària i el Montgó al fons. L’eternitat efímera per on transitem. El mur amb vidres esmolats de botella per on ens toca caminar.


Meriggiare pallido e assorto
presso un rovente muro d'orto,
ascoltare tra i pruni e gli sterpi
schiocchi di merli, frusci di serpi.

Nelle crepe del suolo o su la veccia
spiar le file di rosse formiche
ch'ora si rompono ed ora s'intrecciano
a sommo di minuscole biche.

Osservare tra i frondi il palpitare
lontano di scaglie di mare
mentre si levano tremuli scricchi
di cicale dai calvi picchi.

E andando nel sole che abbaglia
sentire con triste meraviglia
com'è tutta la vita e il suo travaglio
in questo seguitare una muraglia
che ha in cima cocci aguzzi di bottiglia.

Eugenio Montale, Ossi di seppia (1916)

Sestejar pàl·lid i absort
vora un roent mur d'hort,
escoltar entre els esbarzers i els remeguerons
esclafits de merles, cruixits de serps.

En les clivelles del sòl o sobre la veça
espiar les fileres de roges formigues
que ara es rompen i ara s'entrellacen
al cim de minúscules garberes.

Observar entre frondes el palpitar
llunyà d'escates de mar
mentre s'eleven trèmuls cruixos
de cigales dels calbs pics.

I anant sota el sol que enlluerna
sentir amb trista meravella
com és la vida sencera i la seva pena
en aquest seguir una muralla
que té al cim agudes dernes de botella.

(traducció de Joan Navarro)

Sestear pálido y absorto
junto a la ardiente tapia de un huerto.
Escuchar entre endrinos y zarzas
chasquidos de mirlos, rumores de ofidio.

En las grietas del suelo o la algarroba
acechar las hileras de rojas hormigas
que se entrecruzan o quiebran
en la cima de minúsculas gavillas.

Observar entre las frondas del lejano
palpitar de briznas marinas
mientras se elevan trémulos chasquidos
de cigarras desde pelados picos.

Y caminando entre el sol que deslumbra
sentir con triste maravilla
que la vida toda y su fatiga está
en este recorrer un muro
coronado por pinchos filosos de botella.

(traducció de Carlo Frabetti)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada