UA-38196275-1

dimarts, 22 de desembre de 2015

Tornar al sud


Aprofitem una reunió acadèmica per obligar-nos a baixar al sud. Perquè sempre, com una consigna permanent, cal anar al sud. Per buscar la llum. Cal anar com un principi ètic. Baixar a Alacant. Alacant, tan del sud, tan popular, tan nostra. Tan a prop de la frontera, tan humana. Cal tornar a Alacant per tornar a algun racó ocult del cor. El sud que sempre ens colpeja perquè ens avisa d’alguna cosa.



Per molt que l’amabilíssima arxivera Isabel de la Parte ens recordava i pregava que, per molt que les modes canvien, no havíem de deixar de pujar al nord, al Principat d'Andorra, el sud del país és allò que realment ens atrau i pertorba.
Hi hem vingut per comprovar que tot és al seu lloc, per ajustar els records de la memòria. Les persones han variat, renovades com les ones, però els records romanen.
El to vital de la ciutat segueix allà on l’havíem deixat. Constatem, una vegada més, amb la il·lusió de la primera vegada, que la ciutat viu al carrer. És la irrupció de la gent que esdevé poble. Són les classes populars que van i venen per la ciutat. És desembre i divendres al migdia i la vida bull en els grups, en les parelles, en la gent que ha eixit a retrobar-se al carrer. Cal eixir sempre al carrer, a tota hora, perquè som a la Mediterrània i la vida, com ja sabeu, ens ix a l’encontre. I, sempre vigilant cada moviment, cada pensament i cada mirada, sempre omnipresent, l’imponent castell de Santa Bàrbara,
Per prendre el pols a la ciutat m’acoste a una taverna popular a prop del mercat. Escric mentre sóc a l’alicantiníssim Bar Guillermo. Mentre menge uns molls, uns llucets i unes paladetes. Davant el plat se'm figuren els fresquíssims peixos de Santa Pola, de Dénia i la Vila Joiosa que havia vist unes hores abans en les animades i vistoses parades del Mercat. Tot em sembla una festa.  M’envolta l’ambient sorollós i vital d’un divendres. Gent gran, famílies, també grups d’alacantines joves i, al meu costat, una parella especial: un jove i un transvestit veneçolà que parla del míting que farà Pablo Iglesias a la nit.
Escric en mànigues de camisa, febrosament, perquè sóc sol i només amb mi puc dialogar. El viatger solitari que ara sóc em fa sentir com l’Estellés a la Barcelona dels anys cinquanta, quan a l'Hotel París evoca aquell viatjant de comerç d'un altre temps que arribava sol a la metròpoli i aclaparat pel moviment de la vida aliena i pel pecat acaba evocant la identitat primigènia (“El principi i la fi són la mateixa cosa. Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares…”).


Alacant és sempe la ciutat de l’etern femení. No estic pensant en la Ciutat de les dones, de Cristina de Pizan, no. Alacant és una ciutat que posseeix els atributs que associem a les dones: maternal i arrelada a la terra. Un espai simbòlic on els mascles, davant la radical determinació femenina, semblem ridículs i insignificants. A més, el bon temps permanent que la ciutat gaudeix fa que la faldilla siga una peça de roba d’ús habitual, fins i tot al mes de desembre.
Sóc a Alacant, una vegada més, per celebrar el miracle de la vida que, vint-i-nou anys després, fa que el cos i la ment estiguen actius i sencers i puguen recordar aquells fets. El miracle de poder compartir el dies amb la mateixa pesona amb qui compartíem aleshores els treballs i els dies que cada dia estrenàvem amb el gaudi novell de qui estrena la vida. El miracle de fer que els amics del temps viscut a Alacant hagen esdevingut eterns, units per un mateix record, un ideal que ens acompanya com una música. I què serà d’aquelles criatures amb qui compartíem aleshores els temps de la nostra entrada al món? Flèrides del temps passat, què haurà estat de vosaltres? Mai no ens haurem de creuar perquè mai no sabré si alguna vegada haureu pensat en aquell que vaig ser i que ara us recorda, al mateix lloc on un dia l'atzar ens va ajuntar. Aquell que us agupa en una sola estima fundacional, que voldríem eterna i compartida.
Vagarege i, amb tot el pes de la història que atresore, la vitalitat de la ciutat em fa sentir aliè al foc que m'envolta. M’arriba el perfum de la mar propera i m’emborratxe de vida. Perquè Alacant em sacseja les contradiccions íntimes. L'única ciutat que em fa trontollar sempre els fonaments. I em venen al cap els versos de Catul: “Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris? Nescio, sed fierei sentio et excrucior”.Un dia ací visquérem i ací pensàrem que hi podríem viure. I si ací visquera em sentira com un déu jove, feliç i esforçat sempre per haver la tendra llum allà on el cel tan clar eixuga la consciència.


Pense en els vells prohoms que han varat ací la nau, com Lluís Alpera nascut al Cabanyal. Recorde boirosament el seu fill, trobat al temple ("Deixa el desfici i el paisatge es lliurarà / comuna flor antiga davant els teus ulls")  i rellig els seus versos, com aquella nota de "Santa Cereu calvalca de nit a Alacant" ("L'Armstrong llança el seus blues per damunt els vins vellutats de Can Lluís i més enllà de aiguamarina del Pagés. El rictus agredolç del Bogart es nodreix de la imaginació de l'Astòria celebrant la pagana decadència de la Naia...").  Pense també en els alacantins amb un mínim de consciència per la ciutat (Antoni Seva, Cerdán Tato, Emili Rodríguez Bernabeu, Mariano Sánchez…). També en la gent de la Cívica. Els de l’associació Tio Cuc. Sóc a la ciutat dels pieds-noirs silenciats. La ciutat que recollí els exlitats de l’Alger i que hi s’hi trobaren novament a l’altra riba en una ciutat d’acollida que d'alguna manera els havia de recordar aquell paradís perdut i així poder encetar una nova vida.


Al matí, abans de deixar l’Hotel Leuka, damunt un full de l’escriptori, a prop del balcó des d’on veig mar i muntanya, he deixat escrits uns versos: He tornat a Alacant. / Torne a l’origen. / L’inici de tantes coses. / Reconec els senyals que em reclamen. / Mire el cel, la llum. / La mar propera / que té perfum de distància. / Sóc a punt de pujar les escales. / El temple que em guia. / Ruïnes d’un temps / que viu en mi. / Ciutat cordial. / Sempre jove i caminant. / Ciutat de la memòria. Encabant he pujat les escales. He ascendit el promontori, que era desert. He pujat a Súnion, el temple mutilat que mira la mar.  He restat en silenci. M’ha semblat un monument estrany com un mercant enfonsat, com l'arquitectura d’un temps arruïnat. No hi he vist cap alumne. Només dues professores fumant a fora. Etern far de llums abolides.


En baixar, després de voltar la ciutat, de cercar a les llibreries de vell petjades escrites del sud, m'he trobat amb una sorpresa al bell mig de la ciutat. Algun somni sí que es fa real, entre els miratges que no comprenem. L'estigma dolorós de l’Espanya eterna va acabar per anomenar “plaza de los luceros”allò que el poble anomenava, de forma natural, "plaça dels cavalls". I si bé és cert que hi apareixen estrelles errants en un grup escultòric construït als anys trenta del segle passat, també hi són els cavalls omnipresents. En arribar a Alacant l’any 1986, sempre amb la música de la resistència sonant a la ment i a la casa, hi recordàrem que Miquel Grau havia estat assassinat en aquesta mateixa plaça, un octubre de 1977, “per cridar vull l’estatut” com cantava Al Tall en aquella peça fúnebre que removia les nostres consciències. Ara, quaranta anys després de la seua mort, la Generalitat Valenciana li ha fet un reconeixement (el 6 de desembre instituí la distinció per la Defensa dels Drets i les Llibertats Constitucionals en el seu honor) i, a la plaça, hui he vist un cartell al·lusiu que fa imatge el nostre somni.
Hi ha moltes coses que han canviat en els darrers anys. La Universitat d’Alacant exerceix una notable influència sobre la ciutat i la seua àrea d’influència. Un fet que he evidenciat en aquests dies. Al Congrés hi han arribat assistents de procedències diverses i per això m’ha semblat d’una gran sensibilitat que el valencià haja tingut una presència en els papers i comuicacions oficials. A l’acte d’obertura hi ha hagut un recital poètic en les quatre llengües de l’estat. El Neruda de “puedo escribir los versos más tristes”, l’Estellés de l’”Assumiràs la veu d’un poble” o el “Defensaré la casa del pare” de Gabriel Aresti.


Sense la presència de la llengua, Alacant seria una ciutat insulsa. Menor. No la podríem diferenciar d’altres ciutats mediterrànies del sud, des de Cartagena a Cadis passant per Màlaga. Hui només hem escoltat el valencià entre els llauradors de Mutxamel al mercat i, en tornar, en unes estudiants a l’estació, segurament de retorn setmanal cap a casa. Sempre ens colpeja el contrast entre la vigència de la llengua històrica enfront de la testimonial presència actual, si parem l'orella al carrer. El topònim Alacant té la força de l’alacrà, mentre que “Alicante” designa una capital de província i provinciana. Recordem que som a “La capital del dolor de la llengua” com l’anomenava, amb tristesa i resignació, Enric Larreula. Però n'hi ha esperança. A la megafonia de l’estació d’Alacant el valencià és la segona llengua, després del castellà i abans de l’anglés. Això sí, ara en tren s’arriba abans a Madrid que a València.
I com admire els professors de valencià del sud! Com admire aquells ensenyants com llauradors que llauren sense saber si la collita tindrà el fruit somniat. Els llauradors que coneixen la terra aspara i saben traure-li les collites.
Però jo vull observar la vida que passa abans que no marxe el meu tren. La ciutat convertida en terrassa, en conversa i passeig. I, com tantes coses, fugaçment se m’escapen, incapaç de retindre-les.

I així passe els dies, amunt i avall. Mirant els cels diversos. Em passen i m’han passat coses, de les quals no he escrit. Perquè aquest diari fora un document absolutament sincer hauria d’haver mostrat una relació major dels momens viscuts durant els últims mesos i setmanes. Vaig passar tot setembre a Mallorca i no he escrit una sola línia. Els versos, com tantes vegades, han passat per la ment, però no s’han decantat sobre el paper. Que demà me’n recorde!

2 comentaris:

  1. Bones festes i un venturós 2016, mestre!

    Mar Mundet

    ResponElimina
  2. Era Alacant la capital del dolor de llengua o era València? Crec recordar que a la dedicatòria parla de València, però bé. M'alegre que hages retornat al teu sud particular. Bon any!

    ResponElimina