UA-38196275-1

divendres, 9 de setembre de 2016

Inici de curs

Editorial Bromera, 8 de setembre de 2016
"Inici de curs", Llibre del professor
La ciutat canvia més apressa que el meu cor. Així ho sent, ara que he esdevingut un animal lent. Ara que de tot fa mesos. Perquè ha passat una eternitat des que no escric al blog. I només Baudelaire em deixa compartir la melangia: “Le vieux Paris n’est plus (la forme d’une ville change plus vite, hélas! que le coeur d’un mortel)”.
I és que un curs nou comença. Amb la polseguera de l’edifici assolat del curs passat volant encara pels aires, cal reconstruir l’ànima perquè els nous alumnes, com sempre inconeguts, ja ens reclamen.

divendres, 19 de febrer de 2016

El fil invisible


L’evocació del fil que uneix els afectes de mestre i alumne me la va donar ahir Jordi Brull, que fou alumne durant un parell de cursos a la ciutat de València, ara fa més de vint anys. “Un fil invisible, un fil ocult, ens uneix”, em va dir. I era cert, perquè de les classes en recordava els versos. El Papasseit eternament enamorat, que ha de deixar la ciutat que el distreu de l’amor (“i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo”). El Carner de “La poma escollida”, que retrata la parella que assisteix a la pròpia fi units per l'amor ("Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?"), "El perquè de tot plegat" monzonià o els aforismes fusterians com a consignes perdurables (“La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”, em remarcava per dir-me qua havia estudiat dret però ell tenia una dedicació superior). El xicot del passat és ara un jove  alt i barbut (sense arribar al posat hipster) que exerceix dues professions essencials: la de mestre i la de pare. Té dues filletes amb noms de natura,  la major de cinc anys, (“amb consciència lingüística”, em diu) que no li deixen dormir (a la nit li remou del llit més aviat el plor de la mainada, que no els besos de la parella).