UA-38196275-1

divendres, 19 de febrer de 2016

El fil invisible


L’evocació del fil que uneix els afectes de mestre i alumne me la va donar ahir Jordi Brull, que fou alumne durant un parell de cursos a la ciutat de València, ara fa més de vint anys. “Un fil invisible, un fil ocult, ens uneix”, em va dir. I era cert, perquè de les classes en recordava els versos. El Papasseit eternament enamorat, que ha de deixar la ciutat que el distreu de l’amor (“i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo”). El Carner de “La poma escollida”, que retrata la parella que assisteix a la pròpia fi units per l'amor ("Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?"), "El perquè de tot plegat" monzonià o els aforismes fusterians com a consignes perdurables (“La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”, em remarcava per dir-me qua havia estudiat dret però ell tenia una dedicació superior). El xicot del passat és ara un jove  alt i barbut (sense arribar al posat hipster) que exerceix dues professions essencials: la de mestre i la de pare. Té dues filletes amb noms de natura,  la major de cinc anys, (“amb consciència lingüística”, em diu) que no li deixen dormir (a la nit li remou del llit més aviat el plor de la mainada, que no els besos de la parella).


Aquest fil eteri que m'unia al passat se'm va fer present al Saló d’Actes del Muvim de València, el matí on més d’un miler d’estudiants de secundària arriben a València amb un mapa, una tarjeta de bus i un telèfon mòbil, per trobar espais inconeguts de la ciutat. És la "Valencianada". I Jordi, que hi era perquè havia acompanyat els seus alumnes es trobava ara amb el vell professor, que no sabé a la primera identificar el personatge trobat. Però, de seguida, tots dos ens reconeguérem en els gestos, en el to de la veu, en les ironies i sarcasmes. Fins i tot, riguérem plegats. Fou , certament, un matí de trobades, com la del company Toni T. que em va sorprendre en dir-me que ja comptava, amb el somriure de sempre, els anys que li resten per la jubilació. O la companya Olga, amb qui preparem el somni d’una futura trobada saguntina, ennvoltats de pedres venerables, amb professors i estudiants vinguts de mar endins i terra enllà.
El fil invisible se m’havia manifestat la nit anterior amb delicadesa, quan vaig saber que “la dolça remor de cada tarda”, la jove discreta i eficient que habita el taulell de la consergeria de l’espai universitari on treballe, esdevinguda somriure i paraula amable, és amiga de David, de qui vaig ser tutor de pràctiques de secundària i ara ja fa substitucions a Catalunya, aquest àngel del Comtat que sap sempre envoltar-se d'àngels i de poesia. Tots dos, em confessà la jove discreta i feliç, es retroben encara en concerts de música en català, el mateix espai on un dia es van conèixer. Un fil inconegut i eteri que ens unia els afectes i ens feia semblants.
El fil invisible és la tesi doctoral d'una mestra colombiana, defensada a Barcelona la setmana passada, on explica que la vivència literatura a les classes amb adolescents aprofita per teixir “imaginaris ficcionals”. A hores d'ara serà al seu país, en aquella escola de muntanya, on les supersticions lluiten contra la raó.  Segurament per això aquella nit de dimecres de cendra vaig recórrer els carrers del barri de Gràcia, des del Tradicionàrius fins el Bar Canigó, passant pel Glop, cercant rastres de poesia i literatura entre converses amicals i pertorbadores presències urbanes. No eren encara les dotze i l'Heliogàbal, aquest espai de música i poesia, havia ja tancat les seues portes. Ens assenyalà el lloc una jove que feia quinze anys que no hi anava,  un miracle d'eterna joventut.
El fil invisible, encara fràgil i encara per filar, és també el que em va unir dilluns amb un grup d’estudiants de magisteri al Teatre Escalante, embovats davant el prodigi d’El geperut de Notre-Dame, un excel·lent musical de Bambalina Titelles basat en l'obra de Víctor Hugo, representat per huit actors davant xiquets que reien i s’emocionaven i que alimentaven l'emoció dels joves estudiants. Els joves interrogaven els xiquets i els mestres per conèixer perquè els mestres fan aquestes exides escolars. La necessitat d'establir lligams, teranyines de fils, entre els ensenyaments i la vida. I, sense abandonar la capsa màgica del teatre, fer tertúlia conjunta amb els actors en acabar l’obra fou retornar als meus dies a les aules de secundària on l’eixida al teatre esdevenia la cerimònia ritual de celebració de la vida amb el jovent.
El fil invisible ha estat el matí de hui, passat a la Filmoteca Valenciana, absort en el muntatge d’un documental dels anys vint sobre el cultiu de la seda. La cura de les moreres, els arbres d'or que encerclen els camps, que es planten a les vores dels camins i flanquegen les vies de tren. Les dones dalt les escales pelant fulla (per cert, aquestes dones abnegades, considerades invectivament caragoleres, tindrien també la panxa rasposa, com explica la cançoneta?). L’acondicionament de la cambra, la desinfecció ritual. La construcció d’andanes, amb els seus canyissos. I, per fi, els capells de seda cobrint les botges. I l’acte ritual de desembotjar, de omplir de capell els cabassos. Tot a punt, en una pel·lícula valenciana muda i oblidada, per obtenir el desitjat fil d’or. Un fil subtil i fort, com tot allò que voldries encomanar als estudiants que ja són a les aules, fent les pràctiques, com els que ahir vingueren a València, abandonant l'espai de les seues pràctiques, per traslladar-nos una part de la seua nova vida dins les aules, entre mirades i somriures joves. Un fil intangile, que no vol trencar-se, com els pensaments, com aquests escrits i divagacions que us llance als que sou a fora, els que passeu les hores felices entre aules i corredors. El fil de seda, prim i tens, que conforma l'atapeïda madeixa de fils de la nostra vida.


8 comentaris:

  1. El mateix fil salvador d'Ariadna, que va ajudar Teseu a sortir del laberint. O aquell altre que Penèlope teixia i desteixia per guanyar temps...

    ResponElimina
  2. Fil de seda http://laparaulaesnostra.blogspot.com.es/2008/11/fil-de-seda.html

    ResponElimina
  3. En un temps on filar resulta ja una ocupació estranya, em trobe amb una filanera de lectures i entusiasmes. M’alegra comprovar, una vegada més, que Olga és rodorediana de llarga volada. Sap de fils. Sobrefila paraules. Esfilagarsa records.

    ResponElimina
  4. De la conversa del Muvim amb "Bataller" -crec recordar que així l'anomenàvem els alumnes- només trobe a faltar a Camus i la referència al seu mestre d'infantesa en el discurs d'agraïment del Nobel. Deia l'escriptor que els considerava "dignes de descobrir el món" i això li va valdre aquell reconeixement.
    En aquestos vint anys de distància que em separen d'aquella vivència compartida he tingut temps d'aprendre moltes coses. Una d'elles, com d'important és la complicitat per establir relacions duradores. Crec, de fet, que aquest era un dels secrets del meu professor de valencià: que tenia el costum de riure amb nosaltres. És segur que fou per això que em va quedar lligat aquell fil al turmell durant tot aquest temps.
    Jordi

    ResponElimina
  5. Em reia amb vosaltres, perquè anar a classe era un regal, un goig diari. Una festa. Ara tu ets mestre (d’amor, com Papasseit). I penses en Camus, reconeixent el seu mestre algerià, Louis Germain. Li va escriure una carta, que va reprendre el fil: “Sense vostè, sense la mà afectuosa que va allargar cap al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament i el seu exemple, no hagués passat res de tot això”.
    Curiosament, hui pel matí he anat a fer-me una radiografia a la cama. Al turmell. El mateix que em vaig fracturar fa deu anys, quan duia la meua filla al braç i vaig relliscar en una escala. Que passaria si la molèstia que hi trobe fora un fil…

    ResponElimina
  6. Un fil, una cadena, que tanquen cercles...Vosté i jo, col·legues, ara sí, novament en una classe, davant les "mirades" que vosté recol·lecta i avui com ahir, em trau les llàgrimes i els alumnes em diuen que ha passat un àngel... quina alegria retrobar-lo, amb el somriure, la motxilla i papers...perquè sempre calia dur-ne, de papers...

    ResponElimina
  7. La seda, sempre la seda.

    Mar Mundet

    ResponElimina
  8. Tard però arribe a hora perquè el fil invisible també em lliga al professor que ha contribuit a que em fera mestra. Aquest fil invisible em torna a lligar al barri on vaig crèixer com a estudiant, i ara sí, com a mestra de primària d'un cole públic de Benimaclet. Després d'una breu però intensa estada a Catalunya, torne als orígens, "qui perd els orígens perd la identitat" i com no l'he perduda m'he permés passejar una vegada més entre els versos del llibre del professor, aquell que em va fer gaudir de la literatura i estimar la llengua més si cap. L'alumnaaramestra et comunica que els teus tallers literaris viuen entre xiquets de 9 anys en una aula no massificada de Benimaclet, just al costat de l'horta, entre paraules castellanes, valencianes i angleses, amb l'estima de qui treballa per fer un món millor passant per la literatura i altres matèries secundàries...

    ResponElimina